Sembradors d'esperança

La paraula mort està generalment associada a tristesa, sofriment i solitud. Fins i tot els cristians, que tenim clara l’actitud i el consell de Jesucrist davant la mort, necessitem purificar el llenguatge per, en aquest cas, dotar d’esperança el moment final d’aquesta vida. Això mateix s’ha pretès, un cop més, amb el document dels bisbes que es va presentar el dia 4 de desembre de l’any passat a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola.

El document porta per títol: Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar l’etapa final d’aquesta vida.És molt clar i de fàcil lectura. S’ha articulat en forma de preguntes (60) i les corresponents respostes.

Són qüestions que molta gent formula i no acaba de tenir una definició precisa sobre aquest tema tan fonamental: la malaltia, la mort, l’eutanàsia, la dignitat personal, les cures pal·liatives, la responsabilitat dels professionals sanitaris, la voluntat de la família, la fe i la proposta cristiana... el podeu llegir complet a la pàgina web de la mateixa Conferència, a la del nostre Bisbat o a la de la Tarraconense. Us serà molt útil per tenir una bona informació –el tema no és només religiós– per fonamentar la vostra opinió i, per descomptat, per enfortir la vostra experiència cristiana.

M’agradaria fer tres precisions. La primera és que el tema es refereix a l’ésser humà en general i assenyala una concepció antropològica determinada; no és un assumpte que afecta només els creients o la pretensió de l’Església d’imposar la seva opinió.

La segona es refereix a la tan repetida llibertat d’expressió, en el sentit que tots els sectors socials tenen el dret i el deure d’usar-la. De vegades fa l’efecte per part d’alguns tertulians o de certs articulistes, que exhibeixen aquest dret com a fonamental, fins i tot quan ataquen o ofenen els sentiments religiosos dels altres, i tracten de restringir-lo per a determinats grups amb la peregrina argumentació de coaccionar la voluntat de la ciutadania.

La tercera, insistir que el referit document no és l’expressió d’una lluita contra ningú ni contra res en un moment determinat de la vida de la nostra societat. És la manifestació rotunda de la veritat cristiana sobre la vida i la mort, permanentment exposada al llarg dels segles per l’Església. Hem estat creats per Déu, la vida és un regal seu, i a Ell confiem el nostre final. “Tant si vivim com si morim, som del Senyor”, ens dirà sant Pau (Rm 14,8), idea que solem escoltar moltes vegades en els funerals de familiars i amics. Ens omple de consol i alimenta la nostra esperança en la vida, després de la mort.

Està clar que cap ésser humà és amo de la vida d’un semblant. Ni el metge que tracta sempre de curar i de tenir cura de la vida que té davant, ni el familiar que, amb certa compassió, desitja eliminar el sofriment aliè. Ni tan sols un mateix n’és amo per decidir tallar la vida. Cada un de nosaltres vol viure, vol ser estimat i acompanyat en l’etapa de la malaltia i el sofriment. La dignitat de l’ésser humà no és només en l’exercici de la pròpia voluntat, perquè, com diuen alguns autors, és irrenunciable, imprescriptible, inviolable. Allò que essent immerescut mereix un respecte i col·loca en certa manera la resta de la humanitat en situació de deutora. (Cfr. J. Gomá, La dignidad).

Que les nostres opinions i sentiments se sustentin sempre en les nostres conviccions i en la nostra fe en el Déu de la vida i de l’amor.