Els cristians som una comunitat

De les dues dimensions de l’ésser humà –com a racional i relacional– m’agradaria fixar l’atenció avui en la seva segona característica, la de relacional. L’home no viu sol. Des del seu naixement necessita l’altre per sobreviure: dels pares, per cobrir les primeres necessitats; dels mestres, per a la incorporació a l’entorn cultural; i dels amics i coneguts per a la seva socialització. Creixem sempre acompanyats per altres persones que ens ajuden, ens orienten i ens obren a un compromís perquè retornem el que gratuïtament hem rebut. És com una cadena amb infinitat de baules que configuren la història de la nostra societat. Ja de grans, cada un de nosaltres sent l’obligació de construir un món més habitable, més just, més solidari, que no serà possible si no contribuïm amb totes les nostres forces, en aquest moment i en aquesta direcció, cedint-lo millorat a les generacions futures. Com diu el papa Francesc, als qui desitgin llegir-lo en l’encíclica Laudato si’, hem de procurar per la cura tant de la casa comuna com dels subjectes que l’habiten.

Els cristians, al mateix temps que vivim en la societat compartint-ne les alegries, esperances i sofriments, també hi participem i som una comunitat. El nostre comportament ha de ser més exigent, per compromís personal i per exemplaritat cap als altres. Així ho portem inscrit en el nostre ADN: ens diem germans, seguim les paraules i mandats de Jesucrist, el germà major, que ens mostra l’amor del nostre pare Déu i ens demana estimar fins a l’extrem totes les persones. Per evitar fugides d’estudi o generalitzacions buides de contingut, sense caure en la formació d’un grup tancat, us demano que concreteu el vostre afecte i la vostra dedicació a la comunitat on esteu vivint i creient, amb els qui escolteu la Paraula i celebreu el misteri de Crist. Ell us concedirà un cor gran per estimar a tothom, sense exclusions de cap mena, sense barreres que separen, sense desqualificacions que trepitgen la dignitat de l’altre.

El cristià és aquell que no resta mai tranquil quan veu el sofriment del germà. Que sap consolar i acompanyar. Que dedica part del seu temps i de les seves facultats a donar sentit i felicitat als altres. És aquell que s’oblida de si mateix i sap compartir. Que s’obstina que la seva comunitat sigui molt acollidora i no dubta a oferir als altres el gran regal de la persona de Crist, que l’alimentarà, l’acompanyarà i, al final de la seva vida, el jutjarà. (Mt. 25).

Aquest curs la nostra comunitat diocesana necessita l’esforç general per perfeccionar i presentar el Pla Pastoral que, entre tots, vam elaborar el curs anterior. No hi sobra ningú, per dur a terme aquest desafiament evangelitzador. Si ho fem així, podrem generar una sensibilitat especial per apreciar la nostra comunitat i el conjunt de la societat.