Un canvi de mentalitat

Durant les últimes setmanes he llegit alguns articles i informes sobre la situació actual que m’han portat a una reflexió sobre la meva vida personal i sobre la influència que les meves paraules o escrits exerceixen en els altres. Es repeteixen les mateixes idees de les primeres setmanes de la pandèmia, en el mes de març; es donen idèntics consells; s’accentuen les restriccions i les mesures sanitàries. I tot això ens produeix un gran temor i incertesa perquè augmenten els contagis amb les consegüents defuncions al nostre voltant. Hi ha una certa perplexitat i rebuig davant del que passa, mentre els cristians vivim el temps de l’Advent i volem compassar la situació ambiental amb la nostra fe. Necessitem que Jesucrist il·lumini el nostre caminar perquè no caiguem en el pou del descoratjament i ens enfortim amb la virtut de l’esperança.

Seguint per aquest camí, m’agradaria que tots tinguéssim una actitud més solidària amb els altres, vivint amb una actitud de més austeritat personal. No fa falta tenir-ho tot i al mateix temps. No vulguem acaparar coses amb aquesta sensació compulsiva i generalitzada. Examinem què és el més important a la nostra vida i de ben segur que acabarem pensant en les persones més que en els objectes o les coses al nostre servei. Que els cristians d’avui sàpiguen viure amb poc perquè comparteixen amb molt. I en el marc de l’austeritat utilitzeu la tendresa en les vostres relacions personals. Hi ha molta gent al nostre voltant que necessita una paraula que animi, un gest que consoli, una actitud que l’ajudi a recobrar l’esperança.

Hi ha un altre mantra que s’escolta sovint: res no serà igual després d’aquesta pandèmia; hi haurà canvis importants en les estructures socials i en els ressorts anímics dels individus. Alguns informes s’esforcen a descriure els aspectes negatius d’aquesta societat que entre tots hem contribuït a construir; uns altres, s’atreveixen fins i tot a donar pautes per als futurs canvis.

Alguns conceptes estan en boca de tots: l’individualisme, el consumisme, la solitud, la por, l’oblit i el rebuig del semblant…, i tants d’altres.

El canvi és un fenomen corrent en totes les èpoques. Els cristians l’anomenem, des de sempre, “conversió”, que és una profunda realitat en el cor de l’ésser humà i l’impulsa a mirar Crist per fer el bé a tothom.

¿Com ha de viure el cristià el futur més immediat? En aquesta ocasió us ho dic amb les paraules del papa Francesc a la seva última encíclica, Fratelli tutti: “Anhelo que en aquesta època […] puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. […] Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar cap endavant” (núm. 8). Parla més endavant de camins de retrobament, del gest de reconèixer l’altre, de recuperar l’amabilitat, de l’arquitectura i l’artesania de la pau, del valor i el sentit del perdó, de la preocupació per als últims… És un bon camí per a un canvi millor, per a una autèntica conversió.