Creure de tot cor

També posem sovint a debat els plantejaments sobre la fe, la religió, l’Església o la coherència de la vida cristiana. I això, als creients, ens obliga a donar raó del que sustenta la nostra vida, a purificar les nostres motivacions, a repensar o demanar disculpes per les nostres limitacions o incoherències i a tractar d’anunciar amb goig la nostra fe. Ens alegra, a més, ajudar els nostres interlocutors perquè es qüestionin la seva vida i s’acostin a la persona de Jesucrist. Ho fem com l’oferta de sentit que ens presenta l’evangeli, sense coaccionar ningú i respectant la consciència de l’altre.

Per a molta gent que coneixem o que ens trobem pel carrer la fe és una qüestió fonamental: se la prenen molt seriosament, s’esforcen per adherir-se a Jesucrist, es lamenten de les seves pròpies incorreccions i els agrada ser tractats sense cap mena de discriminació. La fe els ha enriquit la seva vida, que es concreta en un gran servei als altres, sobretot als qui més sofreixen i tenen necessitat d’atenció.

Tots coneixeu cristians compromesos a millorar la vida dels altres, que no amaguen les seves motivacions i són un gran exemple de disponibilitat. Tant de bo que cada dia augmentés en nombre i en qualitat el servei que des de moltes plataformes i comunitats s’ofereix a tota la societat.

Creure és un acte autènticament humà. No és contrari ni a la llibertat ni a la intel·ligència de la persona posar la confiança en Déu i adherir-se a les veritats revelades per Ell.

Per descomptat que la gràcia va davant d’aquesta disposició humana i l’inicia, l’acompanya i jutja el fet d’actuar de cadascú. Creure és també un acte eclesial.

La fe de l’Església precedeix, engendra, condueix i alimenta la nostra fe, fent compatible la dimensió personal i la comunitària. Ens donem suport els uns als altres per fer el bé i ens acollim a l’Església com a mare de tots els creients.

No pretenem fer gala de la nostra fe amb un plus que ens fa sentir superiors als altres. Això seria contrari a l’essència d’aquesta confiança i adhesió a les veritats de Jesús de Natzaret.

Volem manifestar la nostra joia per aquest suport fonamental que ens impulsa a ser solidaris amb els qui més sofreixen i que trobem al llarg de la nostra vida. La fe no ha passat de moda ni és una antigalla per guardar en el bagul dels records; no és una característica de persones febles o incultes; no està reservada només per a determinades èpoques o moments de la nostra vida.

La fe ens acompanya sempre, ens fa viure alegres i esperançats i augmenta la nostra caritat. M’ha impressionat la lectura de l’obra del sacerdot txec, Tomás Halík, titulada Paradojas de la fe en tiempos postoptimistas, en què se’ns demana no reduir la fe a un mer compliment de les veritats ni a una cosa rebuda en la nostra infantesa, sinó que hem d’experimentar el “cristianisme del segon alè”, l’esforç personal i continuat per concretar i canalitzar la fe, l’esperança i la caritat.