Voluntaris i temps lliure

Segurament és complicat aconseguir l’equilibri entre la fe, l’educació i la cultura, però no hi ha el menor dubte que ho intenten en tot moment. Alguns, en la seva crítica constructiva, opinen que es nota poc aquesta transmissió de la fe; altres afirmen que aquest espai educatiu hauria de ser la prolongació de la catequesi parroquial. Opinions no en falten i cadascú és lliure d’expressar la seva.

El que no podem perdre de vista és el compromís i l’agraïment a tots aquells que donen el seu temps per afavorir el creixement equilibrat i solidari dels més joves. Aquests tenen un potencial que convé encarrilar de forma adequada perquè puguin fer del servei al pròxim l’orientació de la seva vida futura. Des d’aquí faig una crida perquè tots afavorim l’existència i la proliferació d’aquests centres d’educació no formal.

M’agradaria que totes les parròquies i col·legis catòlics insistissin en la pervivència d’aquesta forma d’apropar-se als sectors més joves. Alguns ja ho fan i queden sempre atrapats en l’entusiasme d’oferir, any rere any, aquesta oferta que beneficia tota la família. Perquè és una activitat que redunda en bé per a tots els segments socials.

La forma com preparem la ment i el cor dels nens en el present serà una garantia per a una societat solidària i plena en dedicació als altres en el futur.Per fer realitat aquests desigs és necessari que hi hagi educadors convençuts de la seva missió i que posin per sobre el seu servei als propis interessos o gustos. En aquests moments aquest tipus d’educadors haurien de ser els models a imitar. La recerca de referents personals que ens condueixin al bé, a la bellesa i al servei és una exigència inexcusable i mai agrairem prou la seva funció.

Sembla que la influència en els comportaments negatius i perillosos és més cridanera. Per això a tots ens ha d’importar l’existència de tants voluntaris que donen sentit a les seves vides i són feliços en aquestes tasques educatives. Hem de valorar i agrair el seu servei.

En aquest sentit, em van sorprendre agradablement els centenars d’assistents al funeral del nostre amic Xavi García, pare de família i professor del Col·legi Episcopal. Ara fa dos mesos que va morir i a la catedral hi havia moltes llàgrimes, sinceres pregàries i gratitud immensa per la seva vida entregada de forma voluntària a aquesta dinàmica de millorar el nostre món amb la tenacitat de posar al cor dels més joves sentiments de solidaritat i de gratuïtat. I tot això, des d’una fe profunda en Jesucrist; no sabia i no volia actuar sense la referència del Mestre, en l’ensenyament del qual es va modelar per donar el millor de la seva vida i de la seva professió docent als altres.

Molts anys de professor amb l’admiració entusiasta dels seus alumnes, però molts més anys de dedicació a aquest món del temps llibre. Gràcies pel teu exemple. Esperem que aquells que et van conèixer rebin de gust i amb major exigència el teu mode d’entendre la fe i el servei.