La dimensió comunitària

Recordeu que Ell es va envoltar d’un grup de deixebles que l’acompanyaven constantment i que els insistia en la superació de l’egoisme i en el tracte amorós cap al proïsme. Els va enviar a evangelitzar de dos en dos, mai sols, i a crear una comunitat que visqués d’acord amb els seus ensenyaments, i així ho van fer els Apòstols en les seves predicacions en qualsevol poble i ciutat on arribaven. Tot això ho expliquen en les seves cartes: s’obstinen en la formació de comunitats per resar, per celebrar els sagraments i per compartir. També ara és un requisit essencial de la nostra vida cristiana. Els cristians formem part d’una parròquia on ens eduquen i som educadors, on participem dels sagraments i aprenem a no considerar els béns només com un afer i benefici individual. Aspirem que la comunitat parroquial tingui el mateix rostre que la família en què hem nascut i crescut feliçment, on hem après a atendre els membres que més ens necessiten. Passa el mateix amb la diòcesi, que és el resultat de la unió de totes les comunitats d’un mateix territori. En aquest sentit, celebrarem diumenge que ve el dia de l’Església Diocesana, i el següent, la pregària i la preocupació pels pobres del món en una encertada iniciativa del papa Francesc. Recordarem una altra vegada la dimensió comunitària i l’atenció a les persones des d’una responsabilitat individual i lliure de la professió de fe.La dimensió comunitària no oblida ni emmascara la nostra resposta personal a la crida del Senyor a participar en la construcció i desenvolupament d’una societat més justa i més caritativa. Aquest és el motiu pel qual les nostres obres individuals aprofiten l’esforç dels altres. Tot el que fa cadascú, afecta la bondat o la maldat del conjunt, de la comunitat. Per això els cristians ens alegrem moltíssim de la gran quantitat d’institucions eclesials que es caracteritzen pel servei al bé comú: defensa de la vida, atenció a les famílies vulnerables, cerca de solucions per a habitatges, preocupació per l’educació en general i dedicació preferent als nens i joves de famílies immigrants, compromís amb els ancians i els que viuen en solitud, visites als malalts i lluita contra els maltractaments… Tot un elenc d’aspectes que qüestionen, si no ens hi impliquem, la nostra còmoda manera de viure la fe. D’altra banda, en sentir-nos comunitat, qualsevol realització la contemplem com a pròpia i ens felicitem dels seus èxits o lamentem les seves desgraciades conseqüències. Aquesta llarga reflexió em ve al cap quan sento parlar de disjuntives entre els mateixos catòlics: resem o actuem; fem propostes per a la cura i l’embelliment de llocs i activitats de culte o fem projectes socials. O adquirim un orgue per a la catedral o fem accions per a persones pobres i amb dificultats. Per què no parlem i practiquem la conjunció copulativa que uneix i no diferencia, que acosta i no confronta? Com a resposta a les paraules de Jesucrist tenim els escrits de l’apòstol sant Jaume, de sant Joan Crisòstom i de molts altres que al llarg de la història han donat la seva vida pels més necessitats, però hem d’aprendre que tot és obra de la comunitat i aquesta accepta en el seu interior tot el que contribueix a considerar Déu com el centre de l’existència i el proïsme, com la conseqüència més clara i exigent de la nostra fe.