Motius d’esperança
En aquest temps d’Advent reiterem que la virtut de l’esperança ha d’embolcallar la nostra vida cristiana perquè preparem, de manera personal i comunitària, el Naixement de Jesús qui ens permet complir totes les expectatives per aconseguir una felicitat completa i permanent. Per això felicitem, per Nadal, amb molt d’afecte, familiars i coneguts.El papa Francesc ha introduït un nou motiu de reflexió en proposar com a lema Pelegrins d’esperança per al Jubileu de l’any 2025. Aquesta indicació és per a nosaltres un gran consol i un compromís per a caminar per la vida com a pelegrins, posant les nostres facultats al servei de la resta de la humanitat en comunió amb l’Església que ofereix al món el missatge, l’obra i la persona de Jesucrist.Tot el que he dit és per l’admiració que va desvetllar en molts de nosaltres la gran quantitat de voluntaris que es van reunir per prestar el seu servei als afectats per la dana fa unes setmanes a la província de València i en altres llocs. Ens va produir admiració i alegria contemplar tants joves, proveïts d’escombres i recollidors, ajudant en la neteja de cases i carrers de tantes poblacions destruïdes per la força de l’aigua. Va ser una alenada d’aire fresc que ens va bufetejar positivament el rostre per fer-nos pensar i dir: quanta solidaritat que hi ha al nostre voltant! És impressionant el lliurament als altres dels que van respondre a la crida de la necessitat i de l’angoixa dels seus consemblants oblidant prejudicis, ideologies i situació social. Cal passar a l’acció. La compassió ha de brollar del nostre interior per abraçar i acompanyar els que ho han perdut tot. Quan reben l’ajuda de manera desinteressada de tants desconeguts –que se senten germans seus– miren esfondrats per les circumstàncies exteriors però mostren una espurna de gratitud en els seus ulls. Enmig de la immensa tragèdia que es va produir durant els últims dies d’octubre hi ha també motius d’esperança. I convé repetir-ho i agrair-ho. Encara més, des del meu punt de vista, quan tantes persones es movien esperonats per la seva profunda fe i el seu servei caritatiu. Molts venien de fora d’aquestes poblacions, però també, a dins, afloraven les comunitats cristianes, els esforços dels sacerdots, els espais sagrats dels temples, les cases parroquials i els centres educatius, disposats a donar tot el bo i millor que havien rebut de Crist per compartir-ho amb els seus germans. Era la mateixa Església que es feia, una vegada més, present en les dificultats i en les tragèdies. No era aliena a ningú. No venia de fora com una institució o una organització més. Era allí, com sempre, perquè els seus membres havien nascut, havien crescut i s’havien format amb les paraules i els gestos de Jesús.En aquest temps d’Advent hi ha motius d’esperança per la resposta fraternal que hem vist i per la convicció que la vinguda de Jesucrist ens portarà la pau, la justícia i la felicitat.
