Creure’s déu

La sinècdoque és una figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot. Jo sempre l’associo a José Agustín Goytisolo. No penso en cap poema concret del lobito bueno, sinó en el desconcert que em va produir sentir un mite cridant chocho amb desimbolta alegria enmig del carrer. I no és que ho digués una vegada. Ni tres. Va ser un dia llunyà, gairebé abstracte. Goytisolo havia ofert un memorable recital poètic a Magisteri, la Normal, com li’n deien enigmàticament els més grans. Amb l’edifici en ple procés d’enderroc després de vint-i-cinc anys d’abandó, l’escena adquireix un to irreal. Les sinècdoques donen molt joc. Prenguin nota d’aquesta: “Digitus Dei hic est”. El dit de déu és aquí (per als de l’ESO). A la Catedral de Lleida els murmuris anaven in crescendo. El bisbe Don Aurelio del Pino era el que eufemísticament s’anomenava un home afecte al règim, però hi va haver acord en què se li’n va anar una mica la mà a l’hora de fer-li la rosca al Generalísimo. 28 de setembre de 1955. Francisco Franco, sota pal·li, va inaugurar la restauració de la catedral feta per Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l’estiu del 36. El dit de déu no consta que posés cap objecció. Al cap i a la fi, ell complia un mandat providencial i diví. O això deia. No sé si el poder corromp tothom, però trastoca. I molt. Seixanta-un anys exactes després que el bisbe Del Pino divinitzés el Caudillo, Felipe González assegurava que contra el que molts es pensen ell encara no es creu déu. L’encara m’arribava a l’ànima. I en aquests darrers dies d’humanitat que ens regala decidia carregar-se el PSOE. Txiki Benegas ja no hi és per assaborir el moment. A ell li va costar la carrera política referir-se a González com a “Déu” en unes converses telefòniques airejades per la cadena Ser. Eren temps de rivalitat entre els Tigres i els Leones de Torrebruno, però també entre felipistes i guerristes. Em pregunto què en queda, de tot allò. El dit de déu esclafant sense pietat la il·lusió de tants milions de persones que el 1982 van votar canvi. Posar Felipe González al Google és demolidor. El buscador dóna per fet que després del seu nom acotaràs la cerca afegint-hi yate o cal viva. Si a la transició li quedava un alè de vida, l’ha expirat.