Artista de cine

Estàs morta!” Va ser cruel, però Lucía Bosé s’havia enterrat en vida i la va enfrontar al mirall. La bellíssima protagonista de Muerte de un ciclista es va enamorar d’un torero que la va retirar, en llenguatge de l’època, mentre ell seguia exercint de playboy. “Mai no li podré agrair prou a Viola aquestes duríssimes paraules”, escriuria la italiana. L’escena és preciosa. La vida sencera de Viola és una pel·lícula. I ell la va saber protagonitzar: no tothom sap estar a l’alçada del seu personatge. Va néixer a Saragossa, però la seua família era de Balaguer i quan el petit Josep tenia set anys van tornar. Sí, Josep. Ha passat a la història com a Manuel, però va ser Josep molts anys. Com a Josep va signar els seus primers poemes surrealistes a la Lleida irrepetible dels anys trenta. Era d’esquerres, del POUM. I va haver de creuar la frontera després de la guerra. Però va seguir lluitant. A França es va convertir en Manuel. Aquest era el seu nom en clau a la resistència. I Manuel no era poeta, sinó artista plàstic. Ja dibuixava, a Lleida. I ho feia amb un traç molt lorquià, però va ser a França on la pintura esborraria la paraula. Josep va perdre la guerra. Manuel va guanyar totes les batalles. Va tornar el 1949. Poc després, protagonitzaria la primera exposició individual a Madrid i Camilo José Cela li faria el pròleg del catàleg. Anava fort. Començava una sòlida carrera artística que culminaria amb la incorporació de Viola al grup El Paso amb pintures fosques, tenebroses, deliberadament barroques. Però de la mateixa manera que Gil de Biedma volia ser poema, Viola es va convertir en un quadre. Es prestava a decorar avions d’Iberia, a cedir obres per a l’Un, dos, tres. La jet se’l rifava i ell es deixava estimar. Carmencita, la filla del dictador contra el qual havia lluitat, li comprava art. Portava una vida excessiva, que li permetia retornar a Lleida amb xofer. Sebastià Petit, el seu amfitrió, va acabar esgotat. El retrobament de Viola i Cristòfol va ser digne de Pimpinela. Es van barallar i reconciliar tantes vegades que el galerista en va perdre el compte. Estava més pendent de si Viola complia la seua amenaça d’anar a enderrocar el monòlit amb l’estàtua de Ricard Viñes. El veia capaç de fer-ho. Era capaç de fer-ho.