Fer-se gran

A dormir, que té dos rombes”. Era innegociable. I tu volies ser gran. I fer el que fos que fessin els adults quan els petits eren confinats al llit sense son. Aquella nit feien Gilda i vaig inventar-me alguna excusa per sortir de l’habitació i mirar la tele de reüll. Em va semblar que no detectaven la meua mirada furtiva, de falsa assedegada, però me’n tornava amb un trofeu. Havia vist clara i diàfana una escena d’aquella pel·lícula prohibida. Vaig fer moltes càbales. Em recava, però la visió fugaç d’una embarcació surant en un mar nocturn va quedar oblidada en algun calaix de la memòria fins molts anys després, quan la família de Rita Hayworth, cansada que la premsa sensacionalista expliqués les misèries de l’estrella, va fer públic que la inoblidable Gilda patia Alzheimer. Va ser una d’aquelles notícies d’impacte, com la sida de Rock Hudson. La televisió (encara en singular) no va tardar massa a dedicar-li un cicle. Me’n vaig enamorar. Ella no era com d’altres actrius llegendàries i bellíssimes, com Marilyn Monroe, Ava Gardner o Elizabeth Taylor. Elles eren antigues. O m’ho semblaven a mi. Potser era el pentinat, la manera de vestir, el maquillatge... Rita no. Rita era guapa als anys quaranta, però seguia sent-ho. Les cames llarguíssimes, la rialla descarada, la cabellera indòmita... Tot en ella seguia irradiant magnetisme. Un dia van fer Gilda. Ja anava a l’institut, i els dos rombes s’havien convertit en objecte de museu. El fotograma del meu record s’havia eliminat del llargmetratge. Va ser decebedor. Aquella barca misteriosa només s’intueix en la primera escena de la pel·lícula, quan Glenn Ford juga a daus en un ambient portuari. Fer-se gran és això. Arribar (tard) a la cita amb la Penélope de Serrat i descobrir que ja no ets qui ella espera. Explica Carme Riera que el seu arxiduc Lluís Salvador va convidar moltes vegades l’emperadriu Sissí a visitar la Mallorca de finals del XIX. Els somnis no s’han de fer mai realitat, li diria ella al partir de l’illa. Volem fer-nos grans quan el futur és un horitzó llunyà on ens sembla veure pasturar unicorns. A mesura que t’hi apropes constates que qualsevol temps passat va ser millor. Que el futur és com la boira i per més que corris mai no la podràs enxampar.