Versos, bombes i magranes

Aquests dies que assistim a la destrucció d’Alep em vénen al cap imatges d’escenaris que em són propers i no reconec. I no és –només– perquè les fotos tinguin vuitanta anys. Costa identificar el nostre món amable, malgrat tot, entre les runes d’una guerra. I encara costa més adonar-se que, enmig de la desolació, la vida avança, tossuda. Diran que és un ineludible tràmit biològic. Potser sí. Però també és perquè hi ha gent que ens empeny amb determinació cap a un futur amb el qual ja no comptàvem. Penso en el poeta i editor de la generació del 27 Manuel Altolaguirre. “Era mi dolor tan alto/ que la puerta de la casa/ de donde salí llorando/ me llegaba a la cintura”. I malgrat patir tant, quan l’estiu del 38 arriba al front del Segre hi porta esperança. En aquell context de mort Altolaguirre instal·la una petita impremta que funcionava amb una màquina de pedal al monestir de Gualter, a la Baronia de Rialb. Ha de publicar el Boletín Diario, però no en té prou. Altolaguirre, ajudat pel també poeta Juan Gil-Albert, es treu de la màniga Granada de las letras y de las armas, l’insòlit full literari del XI Cuerpo de Ejército. Es conserva una foto dels dos autors al monestir de la Noguera. Se’ls veu distesos, despreocupats, amb un somriure còmplice. Porten les mànigues de la camisa arromangades i semblen mirar amb dificultat la càmera, potser perquè els cegava el sol inclement de l’estiu lleidatà. Feia calor, però en aquell meravellós oasi romànic, un espectacle de magraners florits té segrestada una primavera impossible. El nom de la capçalera el va inspirar aquest paisatge, però també hi havia un homenatge a Lorca, el company dels feliços anys de la República assassinat dos anys abans. Faltava molt de temps perquè Celaya escrivís que la poesia és una arma carregada de futur, però Altolaguirre ja ho intuïa. I per això la portava al front. Van marxar precipitadament de la Noguera. El monestir va saltar pels aires durant la retirada. La guerra s’estava perdent, però el poeta mantenia intacta l’esperança. I va seguir publicant des de Montserrat. “Els monjos tenien un dels millors tallers de Catalunya”, va escriure el 1941. Amb les seues màquines es van editar Neruda i César Vallejo.