El tren postal 19971

Emportar-se un lloro d’un cotxe donava per a un pico. Així eren els vuitanta. No calia recórrer al diccionari cheli d’Umbral per entendre l’argot dels baixos fons. Però no tot eren petits robatoris i atracaments a la desesperada per aconseguir cavalcar-se una papela. Ara fa trenta anys es jutjava a l’Audiència de Lleida Aldo di Parma, un italià de 56 anys que vivia –literalment– a tot tren a la Costa del Sol.

Faltava un minut per a les onze de la nit del 7 de setembre del 1984 quan el tren postal 19971 que feia el trajecte Barcelona-Madrid va haver de fer una frenada d’emergència a l’altura de Puigverd de Lleida perquè hi havia un Ford Fiesta travessat a la via. El maquinista no va ser a temps d’evitar el brutal impacte, que va destrossar el vehicle. Ningú no va prendre mal: era una trampa.

Mitja dotzena d’homes ben organitzats van aparèixer del no-res. Quan els cops de mall per forçar la porta feien evident que es tractava d’atracadors, els tres funcionaris que custodiaven el correu van amagar-se en un altre vagó. No els va passar res. De fet, en pocs minuts, els desconeguts havien desaparegut amb quatre saques. Oficialment, es van emportar 72.000 pessetes (poc més de 430 euros).

Era el tercer assalt en un mes a un tren postal i es posava de manifest que el diner negre feia via a Espanya. La inviolabilitat del correu era l’excusa perfecta. Per més que el paquet fos sospitosament pesat, es declarava que el valor de la tramesa era de 1.000 pessetes (6 euros). El 1984 es destapava el pastís quan des d’una oficina bancària de Lleida es van enviar dos milions de francs a Barcelona i en va arribar un... de lires.

Del sobre lacrat va desaparèixer la divisa gal·la (al canvi, uns 38 milions de pessetes) i va aparèixer l’equivalent a un milió de pessetes en moneda italiana. Quan es va presentar la pertinent denúncia res no quadrava. Com es podia haver perdut aquell dineral si en fer la transacció es va fer constar que s’enviaven les mil pessetes de rigor?

Que els atracadors de Puigverd deixessin oblidat un feix de 200 marcs alemanys a la platja del Miracle de Tarragona dóna idea del botí –real– que es van emportar. Els trens postals van deixar de circular pocs anys després, però el diner negre, no.