Col·lecciono mosques

El forrellat es despassava de bon matí, però la porta de fusta sempre havia de deixar-se ajustada. “Que no entrin mosques”. La calor.

Durant segles s’havia obeït aquesta consigna i potser per això a l’entrada de les cases sempre hi feia fresca. Els vells s’hi passarien l’estiu. Sempre asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. A mi se’m figuraven els guardians de la migdiada.

Res ni ningú els destorbaria de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva. O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. “Un, dos, tres, pica paret”. Fins i tot la canalla jugava a càmera lenta. El nostre estiu tenia regust d’anís infernal.

El més semblant a una activitat extraescolar que coneixíem era el tedi. Orenetes que xisclen mentre planegen temeràriament. I mosques. Faltaven molts anys perquè Germán Coppini ens ensenyés a col·leccionar-ne però ja ho fèiem. Només calia obrir la porta una mica més del que era reglamentari. La fusta escalfada pel sol exercia d’imant sobre els insectes. Nosaltres hi apropàvem un pot de vidre sigil·losament i, amb un moviment ràpid de canell, aconseguíem un trofeu. Després de fer el recompte trèiem el tap. No fugien. Elles tampoc no tenien cap altre lloc on anar. Abandonaven aquella presó efímera molt lentament, com si els fes mandra emprendre el seu vol hipnòtic. Aviat se sentiria el primer motor de tractor que trencaria l’encanteri. La vida seguiria.

Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Los santos inocentes mirant-se perplexos l’anunci de Casa Tarradellas. L’adjectiu rural que res tenia a veure amb unes vacances de parc temàtic, sinó amb els drames més terribles concebuts per Caterina Albert. I, de sobte, algun crim atroç que ve al rescat del mite de la Catalunya profunda. La que avui respira alleujada perquè –per fi– s’ha baixat dels quaranta graus. L’estiu serà llarg i per més compte que parem, entraran mosques a casa.