El noi dels ulls blaus

Hi ha retrovisors que tenen epíleg. Som ionquis digitals, i jo me’n queixo de tant en tant, però beneïdes xarxes socials. Recapitulo. Fa cosa d’un parell de mesos vaig dedicar un article a Pilar Duaygües, una noia nascuda a la Seu d’Urgell que quan era a punt de fer 15 anys va començar a escriure un diari. Feia poc que la seua família s’havia traslladat a Barcelona. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Al cap d’uns mesos, la desperten uns trets a les cinc del matí. Havia esclatat la guerra. Així es titula, precisament, el llibre editat per Tània Balló i Gonzalo Berger: Querido diario: hoy ha empezado la guerra (Espasa). És un relat commovedor. No hi ha èpica. És la guerra trista, real. La vida rutinària d’una adolescent que alterna amb naturalitat les classes i els bombardejos. Que ha de fer llargues cues per aconseguir menjar, però que va al cine cada setmana. És la por en veure “els pirates de l’aire” amb la greu gammada, però també la descoberta de l’amor en els ulls blaus d’un noi. Dijous, Sandra Balsells, que durant deu anys va documentar gràficament el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, advertia a la taula rodona sobre els valors ètics i informatius del fotoperiodisme que va acollir el Museu Morera que la guerra és aquest contrasentit. La vida obrint-se pas entre la mort, contra pronòstic. La seua reflexió em va retornar el record de Pilar Duaygües i vaig anar directa a l’entrada que va fer el 30 de novembre de 1937. Un viatge en el temps de vuitanta anys. No va ser un bon dia. Van cridar a files el xicot que tant li agradava. “Que tingui molta sort, molta, moltíssima”. Diu que s’estima més que marxi a França “i no veure’l més” si l’alternativa és que vagi a la guerra, “perquè allí patirà i potser...” Uns punts suspensius esgarrifosos. Aquell Nadal “no se celebra res”. Fa neteja. Total, “de torrons no se’n troben”. El diari s’acaba quan les tropes franquistes entren a Barcelona, així que ens quedem amb la incògnita de si el noi dels ulls blaus va tornar sa i estalvi. Tenia un nom poc freqüent i no me’n vaig estar d’estalquejar-lo. Em va sortir un perfil d’Instagram que coincidia i sense pensar-m’ho massa, vaig llençar al mar digital una ampolla amb missatge. Era el seu nét. Màgia dos punt zero.