Oblidar-ho tot

El segle XX va arribar a la Vall Fosca l’any 1912, quan tres mil homes van obrir-li camí a pic i pala. Literalment. En només noranta dies es va remuntar el riu Flamisell. De la Pobla de Segur fins a Capdella, on es construiria la primera central hidroelèctrica del Pirineu. En aquest paisatge de postal va viure durant molts anys un home que de carreteres en va fer moltes. Joaquim Barbal va néixer a Rialp el 1925. Tenia onze anys quan va esclatar la Guerra Civil. Els militars premien el gallet, “però qui assenyalava i qui denunciava era la gent del poble”, advertia al documental Les fosses del silenci. Ell mai no va oblidar qui va fer que el seu pare acabés a la presó de Miranda de Ebro i el seu oncle fos afusellat a la Guixera de Sort. Era prou gran per ser conscient de les barrabassades que va fer Antonio Sagardía, el carnisser del Pallars. A ell fins i tot se’l van emportar del costat de sa mare, no fos cas que li inoculés el virus de la rojor. Quan les purgues franquistes se’ls en van anar tant de les mans que ja no els quedaven mestres, aquell xicot, que era llest, va acabar fent classe a criatures que no eren gaire més joves que ell. Després, quan tots els alferes i afectos van estar col·locats davant de la pissarra que coronava el Sant Crist amb Franco i José Antonio a banda i banda, el van posar a treballar fent carreteres, la mateixa feina que havia fet el seu pare abans de ser inhabilitat. Era, gairebé, com fer d’explorador. Als pobles on no hi havia fonda fins i tot havia de fer nit en cases particulars. Això li va permetre conèixer la profunditat de l’ànima humana. Ell arribava on ningú ho havia fet abans. Lector voraç, en jubilar-se es va dedicar a escriure. A recordar-ho tot. Els dits que colpejaven les tecles de la màquina d’escriure tornaven a trucar a la porta de personatges que pertanyen a un món que ja no existeix. El 2004 va donar per acabat el darrer manuscrit. Aquell mateix any li van diagnosticar Alzheimer i ho va oblidar tot, com es van desdibuixant les carreteres del Pallars que ell va ajudar a construir i ara porten a pobles abandonats. “Tots hauríem d’escriure el que vam viure i veure l’1 d’octubre”, em deia recentment Liz Castro a propòsit del dia del referèndum. Preservar la memòria per quan ja no en tinguem.