“Si has de venir”

La boira va ser fidel a Màrius Torres. Un fred humit ens apropava al dolç àngel de la mort quan es va inaugurar, ara fa vint-i-cinc anys, una escultura als peus del Canyeret amb l’efígie i les mans de l’il·lustre poeta. Malgrat tot, una gentada. Era l’any dels prodigis. Les Olimpíades, l’Expo, l’alta velocitat... La festa a Lleida va ser més modesta. Salvador Escudé va impulsar des de l’Ateneu l’Any Màrius. S’hi van sumar totes les institucions, però el cinquantenari de la mort del metge que feia versos, com ell es definia, va ser, sobretot, un aniversari popular. “Que quan arribi el gener no s’oblidi el seu record.” Era el desig amarg dels seus germans. I així ha estat. Avui es compleixen 75 anys de la tristíssima mort de Màrius Torres al sanatori de Puig d’Olena. Havia perdut la guerra. Era lluny de casa. La família, a l’exili. Només tenia 32 anys. Ni tan sols havia tingut temps de publicar els seus poemes. “A nosaltres ens queda tota una vida per davant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys.” Li ho havia escrit Joan Sales un any abans. Figurava que tenien tota la vida per davant, però Màrius Torres del futur ja només en podia esperar una incerta glòria. “Si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo el teu bes glacial.” Resulta commovedor el “si has de venir”. Hi ha un bri d’esperança en aquest condicional. Potser la mort l’oblidaria, com havien fet els déus. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueras es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Des de Puig d’Olena, les notícies de l’exterior devien resultar això, pura ficció. Era massa dolorós acceptar el triomf del braç potent de les fúries. El 29 de desembre de 1942 el doctor Saló i les monges Soledat i Josefina van acompanyar el poeta que encara no n’era en el seu traspàs. Ja no queda ningú viu que en tingui record, però avui es llegiran versos de Màrius Torres als peus de l’escultura que se li va dedicar en complir-se 50 anys de la seua mort. Com va vaticinar Sales, a propòsit de La ciutat llunyana, “amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”.