Tres Reixos i una tartanya

Sembla una història de la postguerra. Qualsevol dia anterior als anys noranta que transcorregués en un poble de mil habitants queda molt lluny del present. Eren els temps en què hi podia haver un abisme generacional entre persones nascudes un mateix dia. Tot depenia de l’on, més que no pas del quan. La meua infància s’assembla poc a la que van tenir les meues amigues de Lleida, o de Barcelona. Dia de Reis. Un dels dos que hi havia. Al calendari només el 6 es vestia de roig festiu, però a l’agenda desvagada dels que gaudíem de vacances eternes, el dia D era avui. Els nens de ciutat se’n van a dormir amb la incertesa de si Ses Majestats compliran. No vull ni imaginar-me com ha de costar aclucar els ulls sabent que d’un moment a l’altre els Reis faran cap a casa teua. Als pobles no hi ha tanta feina a fer i, potser per això, quan acaba la cavalcada Melcior, Gaspar i Baltasar comencen a repartir regals. I res d’intermediaris: en persona. I, si calia, te’l feien arribar al balcó d’on t’ho miraves, perplexa. Encara es fa a molts pobles. L’endemà era una nosa. Et feien mudar i recórrer les cases dels parents propers, per si els Reis hi havien deixat alguna cosa per a tu. Que això sempre era un epíleg interessant, però després de la teua particular cavalcada amb les sabates incòmodes dels diumenges, cap a missa. Els protocols socials eren tan estrictes com els de la Nova York del segle XIX que descriu la veu en off de L’edat de la innocència. En versió rural i sense coberteria de plata, això sí. Per més que em volgués quedar a casa, no podia. No pertocava. I per si no fos prou el suplici havies d’arrossegar amb tu els germans petits. La meua tenia dos anys i no estava massa al cas de la cerimònia. TV3 encara no havia uniformitzat la llengua i el català normatiu del mossèn no era el que nosaltres parlàvem. De cop, ma germana va interceptar una paraula ampliada per la megafonia del temple que va semblar embogir-la. “Max? Max!” I per a la meua desesperació es va posar a cantar una cançó del repertori de La abeja Maya dedicada a una tartanya, cuc de terra en versió fabriana. I no, el capellà no havia dit res de Max, sinó dels Reis Mags, que per a nosaltres encara eren els Reixos, sense que calgués cap adjectiu. El dia és avui, definitivament.