Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta. Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.