Taques de sang

Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins. Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.