Prohibit prohibir

Va ser una revolució de consignes. Prohibit prohibir! El Maig del 68 va voler instaurar la imaginació al poder, però la França de De Gaulle i Pompidou no va canviar gaire malgrat les barricades, les vagues i les manifestacions multitudinàries clamant llibertat. Hi va haver molt de postureig en aquell moviment mitificat. El París de Casablanca al qual tot progre podia retornar quan el nus de la corbata li tibava més del compte. Tot va començar el 1967, quan es va matricular a la universitat de Nanterre un jove pèl-roig d’origen alemany, Daniel Cohn-Benit. Aquell mateix any va protestar contra la separació de nois i noies en moltes de les dependències universitàries entrant en una residència femenina al crit de “lliure circulació!” El 22 de març del 1968 tornaria a actuar. I aquest cop va ser més radical. “Ocupem la universitat!” Era un líder nat. Cent cinquanta estudiants el van seguir. “No a la universitat burgesa!” Les paraules de Cohn-Benit aviat es transformarien en grafits a les parets de Nanterre. “No podem tolerar la detenció de sis joves que protestaven contra la guerra de Vietnam. És fals que no puguem fer res contra el poder”, animava els seus companys des del vuitè pis d’un dels edificis administratius. L’endemà van ser desallotjats, però les autoritats van aconseguir el contrari del que es proposaven. “Anem a la Sorbona!” El 3 de maig, ahir va fer cinquanta anys, van rebre un suport multitudinari a París. Començava l’anomenat Maig del 68. De fet, va ser una primavera convulsa arreu del món. Els joves dels Estats Units es manifestaven contra la guerra de Vietnam; un blanc assassinava Martin Luther King i l’URSS esclafava l’intent d’apertura de Txecoslovàquia envaint aquest país.

Políticament, el Maig del 68 va fracassar. No es va produir la revolució que demanaven els joves i De Gaulle va rebre un suport massiu als carrers i a les urnes. Però d’aquest moviment va sortir una nova esquerra que s’allunyava del model de Moscou. Una esquerra que, mig segle després, s’assembla tant a la dreta que està en crisi. Sota les llambordes de París no s’hi va trobar la platja. A l’altra banda dels Pirineus el matrimoni Oriol de Riba, de Barcelona, era distingit amb el premi de natalitat pels seus 16 fills.