El nen que volia ser metge

Es deia Emiliano Astudillo. Als lectors de fora de Lleida ni tan sols els sonarà. Era un self-made man, però que ningú no s’esperi trobar un empresari d’èxit que crea un imperi del no-res. No és tan fàcil com fer diners el que va aconseguir aquest home. De ben petit volia ser metge, però ni tan sols va poder estudiar batxillerat. Només tenia deu anys quan se li va enfonsar el món en adonar-se que malgrat les bones notes, l’actitud, la intel·ligència i tot el que s’hi vulgui afegir, el fill d’un guàrdia civil dels anys quaranta només podia aspirar a fer Comerç. I gràcies. Encara no havia fet els 15 i ja treballava d’administratiu a Autotractor. Però Astudillo no es va resignar i va seguir estudiant. Plegava de la feina i se n’anava a classe. No va parar fins a treure’s el títol de pèrit mercantil. Més endavant, l’empresa per a la qual treballava va obrir un hotel que faria època, el Condes de Urgel, i ell va ser l’encarregat de dirigir-lo i amb molt d’èxit. El 30 de setembre de 1977 va ser el seu darrer dia al Condes. L’endemà es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona. De metge. No, no ens hem saltat cap capítol de la seua biografia. Quan tenia 36 anys es va crear l’examen d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. “Se’m va obrir una porta inesperada i la vaig aprofitar”, em va dir en una entrevista. Ningú a l’hotel ho va saber mai. De fet, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni per fer exàmens. Es va treure la carrera en sis anys, com tocava. I això que només va anar a cinc classes. Les justes per conèixer-ne la dinàmica. Les pràctiques les feia totes seguides, una rere l’altra, dimecres, quan lliurava. Un dia de festa que començava, invariablement, a les sis del matí. Amb 42 anys i pare de tres fills, va fer realitat el seu somni de ser metge. Però ell no volia un diploma, sinó exercir. I va decidir començar de zero. Es va especialitzar en endocrinologia, es va doctorar, va ocupar llocs de responsabilitat en diferents hospitals catalans... I encara va tenir temps de fundar l’associació Shalom, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la seua filla gran, i de presidir Creu Roja a Lleida quan es va jubilar. Poques persones m’han impressionat tant com ell. Descansi en pau, s’ho ha guanyat.