Febre del divendres nit

Quan el vent fa ballar els paperets amb serrells de colors que guarneixen els carrers del poble se sent una melodia discreta i sensual, una remor de felicitat. La festa major és una assignatura troncal per completar l’educació sentimental del món rural. Perdona’ls, Flaubert, no saben què fan. Ara és el temps d’anar a apujar nota i recórrer-se allò que enigmàticament s’anomena territori des de Barcelona. Arriben senyals de fum des del salvatge oest. Semblem poc cosmopolites i gens sofisticats, en sóc conscient. però nosaltres també teníem el nostre particular Studio 54. De fet, es va inaugurar abans la Big Ben de Mollerussa –que no se s’enfadin els de Golmés, és per entendre’ns– que la mítica discoteca del carrer 54 oest de Manhattan. Febre de dissabte nit per un tub. Els Bee Gees deixant-se les cordes vocals amb els seus mítics falsets. Eren els temps d’Stayin’n alive, però també de Rivers of Babylon de Boney M; It’s a heartache, de Bonnie Tyler, o Vete, de Los Amaya. Una tria eclèctica. Res comparable, però, a les combinacions impossibles que faria l’orquestra de torn a l’envelat. Arribaria a bord d’un camió amb unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, en llenguatge de 1978, però quan això passava era un gran esdeveniment. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l’escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”. La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l’èxit de Cherry Lane Catch the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Divendres els rellotges s’endarreriran quaranta anys a l’Hostal Nou i la Codosa, a Vallfogona de Balaguer. La festa major proposa fer un viatge en el temps des del 1978 fins al 2018. Poca broma, que els encarregats d’engegar el DeLorean seran els DJ de l’Eclipse de Balaguer, un altre mite de la nit de Ponent. “Au, fins l’any que ve”, dirà alguna padrina quan es faci el silenci. I alguna criatura pensarà que és impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. Quan ets petit, l’any que ve és el futur.