A l'alba

Tot torna. La vida és com una atracció de fira que et fa donar tombs i més tombs per acabar al mateix lloc. Costa de pair que la pota d’elefant, els escalfadors i les espatlleres s’obrin pas cada cert temps. Però això rai. Esgarrifa constatar que també retornen, com un bumerang venjatiu, històries amb olor de ranci que semblaven del tot superades. Exemple 3.547: l’a por ellos d’ara fa un any venia de lluny. 27 de setembre de 1975. Aquell dia es va començar a escriure una falsa cançó d’amor. Luis Eduardo Aute va musicar la impotència, el dolor. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga. I així va ser. Aquella alba es va executar les cinc darreres víctimes del franquisme. Cinc nois joves afusellats per guàrdies civils voluntaris –repeteixo: voluntaris– a Cerdanyola del Vallès, Burgos i Hoyo de Manzanares. En aquest poble de Madrid van ser tres els ajusticiats. El periodista Alfredo Grimaldos va recollir el testimoni del capellà. “A banda dels policies i guàrdies civils que van participar en els piquets n’hi havia d’altres que van arribar en autobusos per esperonar-los. Molts anaven borratxos.” Terrible. El sacerdot va anar a donar l’extremunció a un d’aquells joves. Encara respirava. “El tinent que comandava l’escamot d’afusellament es va apropar i li va fer el tret de gràcia sense donar-me temps a separar-me del cos caigut. La sang em va esquitxar. No he deixat de tenir malsons cap dia de la meua vida.” La cançó d’Aute cobra un nou sentit. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas. Es menjaven les últimes flors perquè endevinaven que el dia arribaria amb fam endarrerida. Miles de buitres callados van extendiendo sus alas. Quan el nus a la gola adquireix dimensions bíbliques trobo la carta que va escriure Xosé Humberto Baena, una de les víctimes. Comença així: “Papá, mamá: Me ejecutarán mañana de mañana. Quiero daros ánimos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue.” El noi, que encara no ha fet els 25, deixa instruccions: “Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella. Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.” Impossible no plorar.