Un any i deu minuts

No va ser un dia fàcil. Avui fa un any que el Museu Morera inaugurava l’exposició Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida. Crònica d’un reportatge. Havien passat vuitanta anys, però les imatges encara feien mal. La barbàrie feixista, “el braç potent de les fúries” de Màrius Torres, va ferir de mort una ciutat. “Només van ser deu minuts, no va durar més”, recordava un dels supervivents. Deu minuts van ser més que suficients perquè l’Aviazione Legionaria Italiana massacrés Lleida sense pietat. Es calcula que van morir unes 250 persones, mig centenar de les quals eren alumnes del Liceu Escolar. Era més que una escola. Era un centre de renovació pedagògica modern i liberal que havia fundat el 1906 Frederic Godàs. El fotoperiodista Agustí Centelles va arribar a Lleida l’endemà, quan encara no clarejava el dia. Els dos primers clics van aconseguir atrapar la boira fonent-se entre els xiprers del cementiri. Són imatges molt poètiques. Res fa sospitar que les següents fotografies del rodet condensaran tot l’horror de la guerra. Quan es fa de dia, Centelles retrata les víctimes. Fa plans oberts, per fer evident l’elevat nombre de morts. Fileres interminables de cadàvers. Però també posa rostre a la mort. Imatges dantesques, cossos destrossats. Centelles ho fotografia tot. Els ulls esbatanats, els plors dels vius... Acaba el rodet i se’n va a recórrer la ciutat, convertida en un munt de runa. Dispara un altre rodet. Manuel Sampedro, prop dels noranta, s’enfrontava als records amb l’injust sentiment de culpa dels supervivents. Tenia el cos encorbat per l’edat, però el cap ben alt. Prou per escriure una carta al ministre Pedro Morenés quan va saber que Defensa havia homenatjat Alfredo Kindelán Duany, general de brigada franquista que coordinava les missions que feien els esquadrons nazis i italians. “Encara no m’ha contestat”, deia resignat. Però més li va doldre “que no es queixés més gent”. Tenia raó. L’any passat, quan ell i la resta de nens que ja no ho són recorrien l’exposició de Centelles, va arribar la notícia que havien tancat mig govern a la presó. Potser sí que l’homenatge institucional al botxí era un (altre) avís a navegants i nosaltres ens vam lligar al màstil per no sentir les sirenes.