Vaguejar

Vaguejar en temps de vagues no és “deixar-se anar al lliure curs dels propis pensaments”, segons la definició de l’IEC. És prendre partit. És dir prou. Aquests dies hem descobert que a les universitats, tot i els mil euros molt llargs de matrícula, hi ha professors que en cobren 500. Són els associats a temps parcial. Així d’entrada, aquesta figura és d’una gran importància. Són professionals de reconegut prestigi que dediquen unes hores del seu temps a compartir coneixements. Amb ells, la teoria adquireix una dimensió pràctica, tan necessària. Aporten ofici. Aterrem a la realitat: els associats són professors –majoritàriament joves – als quals es paga una nòmina insultant. Mà d’obra barata altament qualificada. Els 500 euros que tant han esverat són un somni per a molts d’ells. N’hi ha que ni s’apropen als 200. El mantra de la resignació és que fer classes a la universitat és prestigiós, encara. I és cert. Els associats a temps parcial amb d’altres ocupacions degudament remunerades que els eviten haver de recórrer al Pirmi es presenten com a professors universitaris quan participen en algun acte públic. Però que el sector del birret se n’aprofiti té regust de xantatge. I els neoesclaus es deixen diòptries a l’ordinador per treure’s el doctorat, per si sortís una rifa de titularitat tenir alguna opció de premi. De fet, ni es queixaven, fins ara, que aquests contractes són com el que signava Messi a l’anunci de cervesa (pel tovalló de paper, no pels zeros). Però passen els cursos, algun antic alumne ja és col·lega i res no canvia. De fet, fins i tot hi ha becaris que fan el salt a professors i es troben amb la desagradable sorpresa que han perdut poder adquisitiu. Sí, costa de creure: guanyaven més de becaris. Una societat que no prioritza l’ensenyament no aposta pel futur. El cas dels associats és escandalós, però no únic al sector del guix. I es van fent noves lleis. I a cada bugada es perd un llençol. Més d’una dècada després de la seua publicació, Generació L, de Pere Pena, és de lectura obligatòria. Aquesta “generació Logse” era el resultat d’una política que havia deixat de creure en l’escola com a base de la cultura i de la cultura com a motor de la societat. Un món malalt en el qual els metges també han d’anar a la vaga.