Dones de paper

Escriu Paulina Reig el 16 de febrer de 1907: “És indubtable que l’home és superior a la dona.” En realitat, l’article és una crítica a la frivolitat. Paulina retreu als homes que només es fixin en la joventut i la bellesa per triar una companya de vida i no es preocupin de “formar-la” per poder-hi parlar. Digués el que digués el calendari, el segle XX anava tard. La reflexió, de tan paternalista, ha envellit molt i té un regust ranci, però és un dels primers exemples de dones parlant de dones. Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país. Un país que avança a un ritme frenètic, prou perquè el 3 d’agost de 1931 es publiqui un escrit de Rosa M. Arquimbau que és tota una declaració de principis: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava”, i matisa la primera persona del plural. “Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols la felicitat regnarà a Catalunya.” Amén. Elena Yeste i Francesc Canosa signen Dones que surten del paper, un recull d’articles, cròniques, reportatges i entrevistes escrits per dones entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. És l’arribada de les dones a la premsa. És la irrupció de les dones al món, de fet. El començament d’un nosaltres. Un viatge de la Reinaxença a la guerra que certifica davant notari que tot està inventat. El moviment #OnSónLesDones, també. María Luz Morales, que va arribar a ser directora de La Vanguardia el 1936, ja s’ho preguntava el 15 de juny de 1927. Hi havia un debat social sobre si era correcte o no llençar floretes a una dona i fa seua la “garbosa frase de Ossorío y Gallardo, quien dice que a los piropeadores que tienden, galantes, la capa a nuestros pies femeninos, debemos contestar: Donde pone usted la capa... ponga usted el Código”. Un codi civil en què la dona fos tractada com a major d’edat. Demolidor. El llibre acaba amb Teresa Pàmies explicant la història del soldat Pau Borràs, que va aprendre a llegir i escriure al front i, per fi, va saber contra qui lluitava, contra aquells que el volien analfabet.