La fi d'un món

La Via Làctia xocarà “en breu” contra el Gran Núvol de Magallanes. El titular és bo, però és una d’aquelles notícies amb lletra petita, perquè els investigadors de la universitat de Durham calculen que això passarà d’aquí a uns dos mil milions d’anys. Tenim temps de deixar els papers en ordre. La fi del món ens espanta, sense ser gaire conscients que ja n’hem presenciat unes quantes. El dia de Sant Antoni enormes tractors de colors llampants van fer els tres tradicionals tombs en alguns pobles i ciutats. Els botxins de les bèsties de peu rodó apropiant-se del seu patró. “Si es perdia un fill, se’n feia un altre. Si moria un padrí, una boca menys per alimentar. Però ai si li passava res a una mula! Allò sí que era una desgràcia per a la família.” Una brutal –i real– descripció de la misèria. Pertanyo a la primera generació que ja no és capaç de distingir un ruc d’un matxo. Quan jo era petita encara en quedaven uns quants, però ja eren relíquies d’altres temps. Uns supervivents de mirada trista. Tan exòtics com un coala als nostres ulls infantils. Però Sant Antoni encara tenia pes al calendari, aleshores. Una no-festa que tothom celebrava. Com un comiat melancòlic d’uns temps que, com les orenetes de Bécquer, sabíem del cert que no tornarien. La vigília s’encenien fogueres als carrers. Els nois les saltaven exhibint testosterona. Els més grans torraven pa i llonganisses mentre explicaven històries. De tan senzill era perfecte. La canalla alimentàvem el foc amb andròmines guardades per a l’ocasió. Flames de colors blaus i verds et feien saber que a dins d’una capsa de cartró hi havia revistes. Aquell foc d’artificis duraria poc. Algú en va portar una altra, la que no tocava. “Una bomba!” Crits de pànic. Un veí, sense pensar-s’ho, va allunyar el perill, un obús incandescent d’una guerra que a nosaltres ens quedava tan lluny com els guarniments de les mules. “Sort que no tenia espoleta”. I jo no sabia què era una espoleta. Semblava una paraula divertida, que no matava, però els xiquets sospitosos d’haver portat la bomba al poble van ser declarats culpables per un tribunal de mares. “Sant Antoni, Sant Antoni / Sant Antoni de Saidí. / Els pobres planten la vinya / i els rics es foten el vi”. Això no ha canviat.