Trini i Teresa

Tenien 94 i 88 anys. L’1 d’octubre del 2017 les germanes Trini i Teresa Forés, de la Ràpita, van sortir de casa a les nou del matí. Caminaven agafades de bracet, aquella sororitat avant la lettre de les dones d’un altre temps. Es dirigien al pavelló firal, a votar. Amb elles van arribar les furgonetes antiavalots de la Guàrdia Civil. Cotxes i més cotxes. En van sortir cent vint agents. Elles ni es van immutar. Quan has sobreviscut a una guerra i has patit quaranta anys de dictadura una porra no t’impressiona, encara que l’esgrimeixi algú que en fa dos de tu d’ample i de llarg. I Trini que no s’acoquina. “Si mos peguen m’hi tornaré”, recordaven un any després en un 30 minuts. Commovedor. Una foto d’Ariadna Rodríguez Masià les va convertir en icones de l’1-O. A la imatge que va fer la volta al món se les veu a pocs centímetres d’un immens robocop, tan fràgils com dos pardalets. Però les aparences enganyen. I molt. Mig centenar de ferits al seu poble i elles, tossudament alçades. També hi va haver càrregues policials a Puigverd de Lleida, però Jaume Solé Puig, que aleshores tenia 104 anys, ni s’ho va pensar. Estava a punt de jubilar-se quan va poder votar per primer cop. I des d’aquell llunyà dia de juny del 1977 que mai no s’havia perdut cap cita electoral. I l’1 d’octubre no va ser l’excepció. “Com a català hi havia d’anar”, justificava un any després. Intuíem que aquests padrins podien aspirar a ser patrimoni de la humanitat, però aquesta setmana hem sabut que les germanes Forés de la Ràpita o Jaume de cal Maco de Puigverd són muralles humanes. Tres maons d’una immensa paret de més de dos milions de carreus que van ser llençats sense miraments contra les forces de seguretat de l’Estat. Compto que el fiscal Javier Zaragoza no pretenia fer riure quan va construir aquesta edificant metàfora al judici que se celebra al Tribunal Suprem contra mig govern de la Generalitat. Només mig perquè l’altra meitat és a l’exili. I tornes a mirar les fotos que guardes al mòbil. Fotos que vas fer tu. I tornes a posar nom a rostres desencaixats i penses que no, que no és cap invent. Que va passar. Que ho vas veure. I viure. I constates que estan jutjant a qui no va pegar a ningú. Només es pot invocar Zola i dir: “J’accuse.”