Un cine, un aparador i un fatxa

Mateixes franquícies, mateixos aparadors. El món s’uniformitza. I, un bon dia, ja no el reconeixes. Ara fa vint-i-cinc anys es va enderrocar el cine Catalunya de Lleida. Ja feia temps que havia tancat. Richard Gere i Julia Roberts es van besar a l’escala d’incendis i la veu de Roy Orbison va acomiadar el públic per sempre més. Pretty woman fent microhistòria a la cantonada de Blondel amb Cavallers. El diumenge que van tirar a terra l’edifici, els joves de la transició es van fer vells, de cop. Al Catalunya es va veure el mític felpudo de la Cantudo, segons l’expressió que va triomfar a l’època. A La trastienda, dirigida per Jorge Grau el 1975, es va veure el primer nu integral –femení, of course– a l’Espanya de la caspa i el destape. A pocs metres del cine, al carrer Major, hi havia la botiga de discos Orley. El concepte “botiga de discos” s’haurà d’explicar d’aquí a no massa. Mai no ho vaig saber mentre en vaig ser clienta adolescent i el mirava amb delit, però aquell aparador atapeït de formes arrodonides va ser l’obscur objecte del desig d’un dels molts

fatxes

que campaven impunement a la Lleida del postfranquisme. El desembre del 1976 Lluís Llach va actuar al teatre Principal i a algú no li va agradar que tombés l’estaca, confiat com estava que el general superlatiu l’havia deixat lligada i ben lligada. Aquella nit freda de cançó protesta es va encarar als discos del de Verges que el desafiaven des de l’aparador de l’Orley, va desenfundar la pistola i va disparar. És una escena entre esperpèntica i sinistra. Efluvis etílics i testosterona a raig. La policia hi va trobar quatre casquets de bala. Un dels projectils, en una broma de mal gust, va impactar contra Pau Casals. És difícil superar aquesta metàfora de la transició. El propietari de discos Orley, Romà de Muelas, va fer la pertinent denúncia, però en aquella Lleida hi havia personatges intocables. Miguel Gómez Benet, conegut com El Padrino o El Metralleta, va ser detingut per aquests fets, però la cosa no va anar més enllà. Unes hores a comissaria, que no fos dit, i cap a casa. Un any després seria el cervell de l’atemptat contra la revista El Papus. La ultradreta que ell representava, ara podrà fer campanya electoral gratuïta des del Tribunal Suprem.