Ignorants

Cada any em meravella. Amb la precisió d’un rellotge suís, l’arbre esquifit de darrere de casa, tan vell que no queda ningú viu que recordi quan ni qui el va plantar, floreix la primera setmana de juny. Mai no s’ha endarrerit més enllà del dia 10. Les flors, de color malva, semblen fetes de paper de pinotxo. Primer n’esclata una, solitària, anunciant la imminència de l’estiu. Com un miracle discret, humil. I ja no hi haurà aturador. Les flors s’atapeiran a l’arbre esquifit amb la rebel·lia d’una insòlita primavera atrinxerant-se al calendari fora d’hores. Altives, en la seua fràgil vellesa. La calor les matarà d’aquí a poques setmanes. Al voltant del tronc, com una ofrena, hi haurà un cercle de flors pansides, una corona blava. Sí, blava. Aquest canvi sobtat de color quan cauen a terra també em deixa perplexa. Hi ha alguna cosa de ritual en els cicles de la natura. Sé que s’apropa Sant Jordi quan floreix un roser tant o més vell que l’arbre esquifit. Tant és si fa un abril fred, com el d’enguany, com si ja es troba a faltar la màniga curta: una setmana abans de Sant Jordi s’obre el primer capoll. I em sobta la sincronia gairebé perfecta. Sento que el món està en ordre, però no me’n sento part. En algun moment es va trencar el vincle atàvic que ens lligava a la terra. El meu pare posa nom a tots els arbres. A tots els vents que bufen. A totes les bèsties autòctones que habiten el seu petit món. I sap distingir si un gos lladra, clapeix, udola... Cada so que emeten té un significat clar i diàfan per a qui no tracta els animals com a eterns cadells d’éssers humans, sinó que els respecta pel que són. Per com són. L’escorpí reivindicant-se a lloms de la granota. I això em fa pensar en un article llunyà en què el periodista i filòsof Francesc Orteu parlava de mon padrí tot i no haver-lo conegut. “Això és blat i això és ordi”, li va ensenyar a distingir a mon germà, encara petit des del cim de Montmaneu. Els seus ulls blavíssims mirant el món sense pressa. “El més commovedor que podem arribar a contemplar és com algú mira. És difícil mirar les coses així en una ciutat, és difícil transmetre el mateix sentit rodó i absolut”, va deixar escrit Orteu. Hi penso avui que no sóc capaç de posar nom a l’arbre que rego. I em sento profundament ignorant.