L'armari del barracó 13

Faig tard però si sóc l’última, ja apagaré el llum. La història és tan bonica que no m’hi sé resistir. Començo pel final. Diumenge vaig veure una fotografia d’un nen de mirada profunda que em va recordar

Andoni Erburu, el protagonista de

Secretos del corazón. El petit d’ulls foscos tenia a les mans un exemplar atrotinat de Le maître de forges, una obra de Georges Ohnet que potser no ha estat digna de figurar a cap cànon literari però que, sens dubte, va fer història. Aleshores descobreixo que el nen seriós es diu Llibert i que no és al Vilosell, on s’ha captat la imatge, per casualitat. El llibre que subjecta és un dels 200 que formaven part de la biblioteca clandestina de Mauthausen. La va crear Joan Tarragó, un militant del PSUC que va enllaçar la Guerra Civil amb la resistència francesa i va acabar amb un sinistre 4.355 tatuat al braç. Aquell jove del Vilosell va passar quatre anys i quatre mesos en aquell infern. “Si surto viu del camp el meu primer fill es dirà Llibert o Llibertat.” Va ser un nen. L’editor Llibert Tarragó, especialitzat a traduir al francès autors catalans, va néixer nou mesos després que els americans alliberessin Mauthausen, com una celebració de la vida. I per ell es diu Llibert, el petit Llibert d’aquesta història. Simbòlicament, l’un va donar a l’altre l’exemplar de Le maître de forges perquè passés a formar part de La Clandestina, com es diu des de diumenge la biblioteca municipal del Vilosell, en honor a Joan Tarragó. Llegir és ser lliure. Un deportat cors li va recordar molts anys després de la II Guerra Mundial al bibliotecari de Mauthausen que La cartoixa de Parma de Stendhal va ser el salvavides al qual es va poder agafar per no deixar-se enfonsar en aquell mar d’horror que feia olor de carn cremada. Sobreviure era una manera de resistir. De rebel·lar-se. De guanyar la partida als nazis. Podien obligar els presoners a pujar a fuetades les 186 escales de la cantera deu o dotze vegades al dia carregats amb vint quilos de pedres, però no podien evitar que Émile Zola, Victor Hugo o

Dostoievski, secretament amagats en un armari del barracó 13, els permetessin anar molt lluny, on no arribava el fum del forn crematori. On hi havia un futur que es diria Llibert o Llibertat.