Llunàtics

Els de la meua quinta sempre vam presumir de ser de l’any que es va trepitjar la Lluna, com si això ens convertís en una generació especial –espacial–, tot i no tenir record d’aquella matinada d’ara fa 50 anys. Eren les 3.56 quan Neil Armstrong va fer aquell gran pas per a la humanitat i ningú se’l volia perdre, però poques teles hi havia en aquella Lleida en blanc i negre. Figurava que era un triomf del capitalisme en plena guerra freda, però va ser una nit en què ningú va ser amo del cobejat aparell que denotava estatus: tocava compartir. La meua tele és teua, si és que hi ha teles d’algú. A la premsa, però, la notícia compartia protagonisme amb el ple extraordinari de les Corts Espanyoles, que es convocava per al dia 22 per designar el príncep Joan Carles com a successor del cap de l’Estat. Amb la perspectiva del temps, sembla raonable que s’emportés el titular més gran aquesta notícia. Al cap i a la fi, Franco no va viatjar a l’espai, però es va assegurar la immortalitat, poca broma. I, mentrestant, tots pendents del cel. “Came on, baby!”, escrivia Juan Caño. Era el que se sentia al Centre Espacial Kennedy de cap Canaveral en el moment de l’enlairament. Caño signava les cròniques de la missió Apollo 11 per al Diario de Lérida. Encara no se sabia que la pel·lícula tindria un final feliç. “Si algo falla, los astronautas solo podrán sobrevivir 43 horas”, s’advertia. Aquest dramatisme em porta al Pirineu. Al poema Viu de Llevata, 1969, de Xavier Macià. És commovedor. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”, però els astronautes van trepitjar l’ànima a aquell nen de vuit anys. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta.” La Lluna seguia al cel, però havia perdut la màgia. El petit va fugir d’aquella realitat que li narrava Jesús Hermida. Literalment. Va passar la nit al cau de les Roquetes. “Volia fer un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la Lluna.” Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien regalat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però tant era que fos petit. En el mateix moment en què Neil Armstrong va profanar la Lluna es va fer gran. De cop.