I això, qui ho paga?

Aquest article ha tingut un part difícil. Res d’una hora curta: s’ha resistit fins al final. L’oxitocina ha obert pas a les paraules que jo no volia escriure. Em fa una mandra terrible tornar a entrar en campanya electoral. Aquella retòrica de barra de bar a punt de tancar. Només em consola saber que els primers anys de la transició durava tres setmanes. Tres setmanes! Zero a un, Manrique. Clar que en aquella època s’anava als mítings a escoltar. I el candidat mirava als ulls de la gent a la qual es dirigia. Ara el públic fa de decorat. Al més pur estil d’un cartell de Benetton veiem a l’escenari joves de tots els colors. Una representativitat que ja m’agradaria veure reproduïda després al parlament de torn. Aquests votants de fer bonic aplaudiran el líder quan busqui el titular emprant consignes buides i incendiàries. S’apropen dies de resurrecció per als diputats dels quals no sabíem res des que va acabar l’anterior campanya i que l’únic que hauran fet aquesta no legislatura és tramitar una mena d’atur inventat (per ells). I ens tornaran a donar la mà al mercat. I repartiran globus i clavells. I ballaran. Ni rastre de vergonya. Entre 130 i 170 milions d’euros costarà la broma. Si ho passem a pessetes ens explota el cap. En un viatge a Nova York als anys cinquanta, Josep Pla es mirava la ciutat il·luminada des d’un gratacels. Amb una barreja de sornegueria i sentit comú pagès marca de la casa diuen que va preguntar: “I això, qui ho paga?”. Qui assumeix la irresponsabilitat de no formar govern? La sentència del procés arribarà en plena campanya electoral. Ser anticatalanista donarà tants punts que aplicaran 155 vegades l’article 155, no fos cas que algun de nosaltres encara espernegués. Seria millor tenir mandats electorals tancats, com fan als Estats Units, o com fem nosaltres en l’àmbit municipal. Això ens evitaria la temptació de deixar-nos seduir pels cants de sirena del CIS. Però ningú no és perfecte, com en el mític final de Billy Wilder. Resulta que això tampoc no és cap bicoca, que si saps quan acabes mandat s’activa la barroera funció de defecació a l’interior del convent. I si no que li ho preguntin a l’alcalde de Lleida, que dels 900.000 euros que la Paeria tenia destinats a festes enguany, se’n va trobar 6.000 al calaix.