Coses i cases

La primera vegada que em vaig mudar no fèiem servir aquest verb. Menteixo. Era d’ús freqüent, però només el conjugàvem diumenges i festes de guardar. En aquells temps dèiem que canviàvem de casa. Tenia tres anys. Tres i mig, de fet. Vam fer la mudança a finals d’estiu, després de la collita. Res de camions i capses amb etiquetes i aquestes coses que es veuen a les pel·lícules americanes. Anàvem carrer avall. Del número 4 al 38. Els mobles es van traslladar al remolc d’un tractor que sempre em vaig pensar que era nostre, però era de l’amo de les terres que treballava mon pare. L’escena em va impactar. Per impúdica. Era com passejar la nostra intimitat pel poble. Els van lligar amb una corda molt gruixuda. Una soga que després serviria per fer-me un gronxador rústic en una biga de la golfa. Recordo sentir-me important duent quatre coses de la cuina en una bossa de plàstic. Anant sola pel carrer amb aquell succedani del cistell de la caputxeta. Des d’aleshores he viscut en una dotzena d’adreces. Dilluns vaig fer la darrera mudança. Em falten un parell d’estacions per completar el viacrucis. Quan tanques una casa, quan la buides, sobretot, t’adones que vius envoltat de coses que no necessites, que ni sabies que tenies. Coses i més coses. I entens que Marie Kondo es faci un tip de vendre llibres, encara que només digui obvietats. La casa nova, de sobte, com una oportunitat. El propòsit de fer net, de deixar anar llast. La convicció que, malgrat tot, aquelles parets immaculades no et canviaran. I seguirem guardant la fava del tortell. I el rei. I alguna corona de cartró lluent. Com una promoció de tres per un de supermercat. Coses tan absurdes que et deixen perplexa. Sobretot perquè n’has perdut d’altres que et dolen. Què se n’ha degut fer del dibuix de Rafael Alberti que guardaves com un tresor? Segurament, també hem deixat enrere alguna olla ennegrida en qualsevol dels trasllats. I pots. I missatges de WhatsApp. Estarem atents que no ens esbotzin la porta de matinada. Es farà llarga aquesta precampanya. Tot s’hi val. Imatges d’atemptats d’ETA dels anys noranta per denunciar la violència independentista. El president i candidat socialista instant el president Torra a condemnar la violència... Però quina?!