Aprendre de lletra

S’anava a estudi a aprendre de lletra. I les quatre regles. Encara gràcies. Els que passarien per aquella aula amb una ràtio que podia arribar als vuitanta alumnes d’edats diverses rebrien una formació precària, però s’estalviaria el terrible “no sabe” a l’espai destinat a signar. O la creu tremolosa de la ignomínia. Em sembla esgarrifós que a dia d’avui hi hagi 3.636 persones de les comarques de Lleida que no sàpiguen llegir ni escriure. Són, literalment, analfabets. “És com tenir una invalidesa, perquè en moltes coses no et pots valdre per tu mateixa.” M’ho explicava fa uns anys una dona molt gran que havia decidit espolsar-se l’estigma de sobre, vèncer la vergonya i apuntar-se a una escola d’adults. El dia que va fer el pas havia comprat un suc de fruita que va resultar ser vi. “Jo sabia que els tetrabrics blancs eren de llet, i els de colors, de sucs de fruita. Però van començar a comercialitzar vi en cartró i ja no ho podia diferenciar. Em sentia ridícula.” Tampoc sabia el preu de res del que comprava. Ni quin autobús passava. Ni què li deien del banc, o del metge a les cartes que rebia. Havia de demanar ajut per a tot. El meu pare es recorda de petit fascinat amb l’arribada de cartes de Múrcia. “Em semblava cosa de màgia que els grans poguessin saber tantes coses de la família mirant un paper que tenia uns dibuixets.” Aprendre a llegir era una obsessió per a ell. Només va anar uns mesos a estudi, però va poder desxifrar el codi. No tots els de la seua generació ho van aconseguir i van haver de recórrer a escrivents per fer arribar noves de la mili. I si mires més enrere, el paisatge és desolador. Al cens electoral del 1934, el primer que té en compte les dones, al meu poble n’hi havia 187 amb dret a vot, de les quals només consta que sàpiguen llegir 72. La meua besàvia no n’era una. Diuen que era una gran explicadora de contes. Històries antigues que no formen part del repertori tradicional. Qui sap si se les va inventar ella mateixa. O si les hi va contar una àvia encara més remota que també seria illetrada. Dones condemnades a no ser. Infàncies curtes de joguets fets amb ossos d’animals que elles mateixes espellarien i cançons macabres taral·lejades amb infantil alegria.