Paraules prohibides

La història s’escriu de moltes maneres. Fins i tot, esborrant paraules. L’expresident de l’Uruguai Julio María Sanguinetti va intentar blanquejar la dictadura de Juan María Bordaberry prohibint la paraula desapareguts. L’activista Sara Méndez es va negar a acatar l’ordre i mai no s’ha cansat de parlar del sinistre Plan Cóndor. A ella la van segrestar a Buenos Aires el 1976 i li van arrabassar un fill de tres setmanes que no tornaria a veure fins al cap de 26 anys. “Sanguinetti va ser l’artífex de la columna vertebral de la impunitat”, va denunciar. El 1971 Félix Rodríguez de la Fuente va rebre una carta segellada amb l’àguila franquista en què se li comunicava que a TVE estava prohibit utilitzar la paraula evolució. Un “mori la intel·ligència!” de manual. L’autor de la missiva anti-Darwin era Santos Beguiristáin, que tenia la curiosa professió de censor religiós de la televisió –en singular, que només hi havia una cadena–, un càrrec al qual havia accedit per mèrits propis, significant-se com un fidel repressor dels desafectes al règim franquista. De vegades, les paraules no es prohibeixen per política, sinó per correcció política. I si no, que li ho preguntin a l’humorista George Carlin. Bé, és un dir, que va morir el 2008. El monòleg Seven Words You Can Never Say on Television li va suposar ser arrestat el 1972. El cas va arribar fins al Tribunal Suprem, que el va condemnar. Són expressions que ara empra el president dels Estats Units, que el 2018 va obligar la premsa americana a titular “merda”. Pous de merda, de fet. Així es va referir Trump a països com El Salvador o Haití. Diplomàcia avançada. La puritana societat americana s’havia començat a curar d’espants el 1993, quan va llegir per primer cop en portada un altre mot tabú:

penis. Coses de Lorena Bobbit. Aquí també som d’agafar tisores, però amb altres finalitats. Enguany, sense anar més lluny, la Junta Electoral Central va prohibir el hashtag #prisispilitics. I, com que d’eleccions n’anem sobrats, ara tenim un nou repertori d’expressions impronunciables als mitjans públics: presos polítics, exili, Consell de la República... Sí que es pot dir “presidente fugado” a TVE, que es veu que això és neutral. Com ho va ser Franco a la II Guerra Mundial, si fa no fa.