Del blanc i negre al color

El primer record que tinc de Franco és de cos present. I em feia molta por. Semblava un vellet inofensiu, però irreal. I no jeia en un llit, sinó en un taüt, i això em provocava encara més paor. També m’espantava la gent que feia una cua llarguíssima per veure’l. S’aturaven davant del fèretre i feien una salutació militar, o alçaven la mà amb fúria. Hi havia tensió fins i tot en el rostre dels que només se senyaven i li deixaven una flor. Una dona amb mantellina que plorava molt li va llençar una carta i uns guàrdies se la van endur sense contemplacions. I jo em preguntava com podien saber què hi posava, si el paper estava doblegat. Tot això, m’ho mirava de reüll a través de la petita pantalla. En el meu record aquestes escenes van durar dies i més dies, prou perquè aquella vetlla televisada deixés de captar la nostra atenció. Ara sé que no va ser tan llarg, però “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es preguntava Cernuda. Acabàvem d’estrenar germana. I gata. Tot alhora. Així que vam abandonar l’home de les pessetes, en versió pansida, fins que hi va haver un dia en què aquella monòtona processó en blanc i negre va donar pas a un enterrament com no havíem vist mai, amb cavalls i homes amb capa. I vam tornar a estar pendents de la tele, fins que va quedar a sota d’una llosa molt pesada. No recordo gran cosa més d’aquelles inesperades vacances de tardor. La transició, per a nosaltres, va consistir a forçar la rima d’un joc de picar de mans molt sinistre que començava amb un home que degollava la dona i acabava amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple: “Viva Franco, viva Franco y su mujer también.” Aquell hivern vam adaptar-nos als nous temps i el visca anava per Juan Carlos. Sempre em vaig pensar que el rei era fill de Franco i que per això tots semblaven tan tristos quan el van coronar. Després van arribar les teles en color. “Un globo, dos globos, tres globos...” Versos de Gloria Fuertes a l’hora de berenar. I en aquest pal color tan poc natural vam conèixer un altre dels personatges del dia, Tejero. L’estranya sensació que, com advertia Úrsula Iguarán a Cien años de soledad, la vida és com una atracció de fira, que no avança, sinó que només dóna tombs. Pareu, que baixo.