Purita i Esther

A

ls pobles, el nom no fa la cosa i a l’aparador de ca la Brodadora no es veien dibuixos de punt de creu, sinó revistes penjades amb agulles d’estendre roba. Era un quiosc, però també una botiga de queviures. I pesca salada. Una lleugera olor d’abadejo impregnant el paper cuixé. Quan calculàvem que la Lily era a punt de sortir ens fèiem pesades anant a preguntar si havia arribat. Sabíem que si no era a l’estenedor de novetats, és que encara no tindríem lectura, però no fos cas. Lily era una revista adreçada a un públic preadolescent. “Revista juvenil femenina”, s’especificava a la portada. A les seues pàgines coincidien la sofisticada Lily, Susi pelotilla (se pasa de listilla), Pura Calamidad... Ens encantaven totes aquestes històries de còmic, plenes d’humor. Però, sobretot, ens compràvem la revista per Esther y su mundo, més que un còmic per a diverses generacions de xiquetes nascudes entre el tardofranquisme i els primers anys de la transició. Va ser el més a prop de Flaubert que vam estar nosaltres, pàries de la terra, autodidactes en educació sentimental. Dimarts va morir Purita Campos, la il·lustradora catalana que va donar vida a aquest personatge, i ens hem sentit una mica òrfenes. Ella va dibuixar des de Barcelona aquesta història de Philip Douglas que, originalment, es va publicar a Gran Bretanya com Patty’s World. Per a nosaltres, sempre seria Esther, una noia tímida i pigosa. Totes volíem ser ella perquè no gosàvem ser Rita, la seua millor amiga; una rossa esbojarrada i divertida. Potser perquè era un còmic importat, Esther, Rita & Cia no s’assemblaven a les nostres hipotètiques germanes grans, que en aquella època encara demanaven consell a Elena Francis. El mític programa de ràdio ja anava de capa caiguda, però la putrefacta moral del nacionalcatolicisme les havia marcat a foc i es posaven una crema de Bella Aurora que encara es comercialitza i que prometia esborrar les pigues. Sacrilegi. Qui hagués tingut una cara pigada com la d’Esther i un Juanito que se n’adonés que existies. Però això no ho aconseguia ni Purita, invisible en un món d’homes. Va arribar a vendre mig milió d’exemplars setmanals, però mai no va ser tan reconeguda com els seus companys Vázquez o Ibáñez.