Les 999 d'Auschwitz

Hi ha llibres que es mostren hermètics. Saps que amb un dit n’hi ha prou perquè cedeixi la coberta i s’alliberin les paraules que desvetllaran el secret que amaguen, però no et sents capaç d’aixecar la tapa. En canvi, de vegades t’interpel·len i, malgrat ser muts, diuen el teu nom en veu alta. Aquesta setmana m’ha passat. Un “999” de color groc reclamant atenció. Un estrany calfred, la marca de la bèstia en versió dislèxica. I, en certa manera, aquesta primera intuïció era certa. En aquest llibre hi ha el mal. Heather Dune Macadam ha reconstruït la història de les primeres dones que van arribar a

Auschwitz

. “Tinc la sensació d’haver fet una cosa bona, un petit servei a la humanitat, i em sembla que això no m’havia passat mai en aquesta feina.” Ho diu l’escriptor Jordi Cussà, que ha estat l’encarregat de traduir el llibre per a Comanegra. L’autora no ho va tenir fàcil. Amb 92 anys, Ruzena Gräber Knieza va etzibar-li: “No vull tornar a pensar en

abans de morir.” S’enganyava a ella mateixa, perquè cap d’elles no en va poder sortir mai del tot, però hi tenia tot el dret. Era una de les gairebé mil noies solteres d’entre setze i trenta-sis anys que van pujar a un tren a l’est d’Eslovàquia convençudes que viurien una aventura de tres mesos fent tasques governamentals per al seu país des de Polònia. Moltes no havien sortit mai de casa. Encara que hi anessin obligades per ser jueves, tenia alguna cosa d’excitant aquella mesura arbitrària. Impecablement vestides i pentinades, amb maletes plenes de roba i menjar, aquestes oblidades de la història van anar dòcilment a l’escorxador. Es van sorprendre que hi hagués oficials de les SS al lloc on s’havien de registrar, però res no feia sospitar que, literalment, serien venudes als nazis per 500 reichsmarks. Les van fer despullar i van passar una revisió mèdica matussera. Tot i així no van perdre la fe i van cantar al tren camí de Poprad. D’aquesta estació va sortir el comboi que arribaria a Auschwitz el 26 de març del 1942. Al camp les van obligar a escriure postals a les famílies amb dates a l’avançada perquè periòdicament rebessin notícies tranquil·litzadores. Molts pares no van saber quin havia estat el destí de les noies fins que ells mateixos no van ser deportats i es van retrobar a l’infern.