El so de les bales

El parte ens el sabem. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” Però no va ser ben bé així. Encara es dispararien molts trets. “Eres a l’hort i senties com afusellaven gent al cementiri de Lleida. Un dia cinquanta, un dia trenta... Cada dia, cada dia, cada dia”, recordava Eugeni Ticó. És un dels veïns d’Alcoletge que van participar en el documental El dolor del silenci, del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil Ermengol Piró. Són testimonis esgarrifosos. La r

epressió va ser terrible. I la misèria, pitjor. “Jo he menjat peles de taronja de les escombraries. He estat una colla de dies sense tastar el pa, que em va fer mal la panxa i tot quan una família del poble me’n va donar”, afegia Josep Maria Lladós. Tots en parlen amb la naturalitat de qui no va tenir opció de triar. De qui, com Teresa Gausachs, va veure com rapaven les dones, vençudes, que tornaven de França. De qui va fer la Primera Comunió amb les obligatòries fletxes de la Falange brodades a la camisa. Aquesta marca rai, que es pot treure. La que els va marcir l’ànima els ha acompanyat tota la vida. Aquells tirs que espantaven Eugeni Ticó de petit eren els mateixos que despertaven el poeta Josep Palau i Fabre, un dels entre 4.000 i 7.000 presoners que entre 1938, quan s’ocupa Lleida, i l’agost de 1940 van passar fred, por i gana a la Seu Vella, un monumental camp de concentració on se’ls menjaven les xinxes. A trenc d’alba, invariablement, el so de les bales que posaven fi a la vida d’algun infeliç els encongiria el cor. No és d’estranyar que quan se’ls va oferir la possibilitat de commutar pena a canvi de fer treballs forçats, ni s’ho pensessin. Lluís Carré Bonet era un noi de Vinaixa de 22 anys que havia comès el crim de militar a Esquerra Republicana i haver anat voluntari a la guerra. Sabia que sortiria del foc per caure a les brases, però la qüestió era fugir d’aquell infern. Va ser un dels presoners de guerra obligats a construir els edificis militars de Gardeny. Fa temps que es clama per visibilitzar aquesta història silenciada. El dia 8 es començaran a recollir firmes per fer un memorial a la Seu Vella. Ja toca, però no ens oblidem de Gardeny.