Trencar silencis

Volia trencar el silenci i ens ha trencat el cor. “Èm damb tu!”, Mireia. Aquest va ser el crit de guerra quan va anar a declarar al Suprem amb un parell de mudes i molta dignitat. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. I durant una hora llarga va declarar allò que no volien sentir: Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars i ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Aquell dia en què Mireia Boya s’havia preparat mentalment per ingressar a la presó hi va haver unanimitat: l’exdiputada de la CUP era una valenta. Tenia a qui assemblar-se. És filla de Pilar Busquets, la primera síndica d’Aran, que va picar ferro molt abans que ella com a diputada en un Parlament on les dones eren una raresa. Per això les polítiques s’han de posar una cuirassa a prova de míssils. Han de ser millors, implicar-se més, dedicar tot el seu temps a la causa i encara hi haurà qui els retraurà si porten un jersei A o un pentinat B. I això va fer que Boya no fos capaç d’anul·lar un acte un dia en què la seua mare entrava al quiròfan. Ja no es va despertar d’aquella operació. Eren dies convulsos. La militància passava per sobre de tot, com una piconadora. I ella no estava bé, però no sabia què li passava perquè “les situacions d’abús de poder”, escriu, “no tenen un fet traumàtic concret en el temps, un moment determinat que calgui reparar. No hi ha bufetada ni violació”. Va ser assetjada per un company de partit. Li van dir que rentés la roba bruta a casa, però va deixar el secretariat nacional de la CUP fent públic el cas. Per sororitat, per responsabilitat. Poc després li van diagnosticar esclerosi múltiple. Trencar el silenci neix de la ràbia per la invisibilització de les preses polítiques, però ha acabat sent un llibre vitalista, feminista, escrit “a mode de reparació, de crit a la vida i al futur. I ho faig ara per si més tard no puc fer-ho”. Podrà, que és la Comandanta, però això només es pot llegir amb un nus a la gola.