Primavera, malgrat tot

Va ser un himne generacional. El meu jo adolescent saludant des del retrovisor. De fons, la veu per sempre jove d’Eduardo Benavente cantant. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Autosuficiencia, de Parálisis Pemanente, tornant com un bumerang venjatiu per riure’s de la nostra candidesa. Ara que estem tancats a casa per força ens sentim una mica ridículs recordant qui vam ser. Aquesta supèrbia (ofendosa, ja m’ho dic jo) no era més que una disfressa de rebels sense causa, com pertoca. Ara sabem que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa en el llarg camí transcorregut des dels feliços dies d’institut. Som més vulnerables que no ens pensàvem. En som molt conscients en aquests dies estranys de pel·lícula apocalíptica però ben real. Mai no ens hauríem imaginat rebre la primavera amb guants de làtex i una mascareta profilàctica. Compartim l’estupefacció de Rubén Darío. La primavera ha vingut i no sabem ben bé com ha sigut. Ens han robat el mes d’abril abans, fins i tot, d’albirar-lo al calendari. Comença la primavera i se’ns glaça la sang encara que sigui el Dia Mundial de la Felicitat. La felicitat. El diccionari la defineix com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Em meravella que es pugui resumir en tan poques paraules i tan òbvies una abstracció tan complicada. I em ve al cap una raresa animada que veia de petita, El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. El senyor Rossi era un homenet que tenia una vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d’un cap que l’anul·la i l’aclapara. Bruno Bozzetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels 60. A la bonança econòmica que fa creure als fills de la Segona Guerra Mundial, els nens de la dura postguerra, que pertanyen a la classe mitjana. Al senyor Rossi, el sistema li xucla la sang i ell es deixa fer, dòcil, però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. Un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dóna un xiulet màgic que li permet viatjar per l’espai i el temps amb el gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua missió és més complexa: la recerca de la felicitat. I això no és temps perdut.