23 de juliol

Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia. Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector. Compreu llibres ara que teniu temps per llegir!