EL RETROVISOR
El temps de les cireres
El temps de les cireres arriba inesperadament. Els arbres es posen vistoses arracades per rebre l’estiu molt abans que la calor ens el faci avorrir i ens deixem seduir per aquell roig sensual i turgent. La fruita primerenca té una dolçor àcida. O potser és perquè cada any l’assaborim amb la mala consciència de tenir gent dormint al carrer. Els diem temporers, però no ho són. Dormen al carrer perquè no poden treballar al camp. I no poden treballar al camp perquè no tenen papers. Un bucle pervers, un cercle viciós. Els pagesos fa molts anys que han fet els deures i s’han de fer càrrec de l’allotjament dels treballadors que contracten. Que algú actuï malament no ens pot fer criminalitzar tot un sector. El problema és un altre. El problema és que les llàgrimes de l’exalcalde de Fraga després del covard apallissament a magribins que dormien al ras a la seua ciutat l’estiu del 1992 encara no les ha eixugat cap administració. “Demanava ajuda i m’enviaven guàrdies civils en comptes de recursos per donar menjar, dutxes i un lloc per dormir a aquells pobres nois”, deia amb recança quan ja feia anys que vivia apartat de la política. El primer ajuntament que es va posar les piles va ser el d’Alcarràs amb la creació, fa més de 20 anys, d’un alberg gestionat per Unió de Pagesos. Allí vaig conèixer el Simon, un camerunès que havia arribat als primers noranta a Europa a bord d’una pastera. “Que els polítics tinguin el coratge de fer-nos fora. El que no pot ser és que ens oblidin, que eternitzin el tràmit de legalitzar papers i ens aboquin al món de la droga. Cap país ha pogut tirar endavant sense immigrants, ni els totpoderosos Estats Units, però s’ha de ser valent i prendre decisions. No amagar el cap sota l’ala”. Passen els anys i res no canvia. Petits municipis sense recursos s’han de fer càrrec de problemes de país. I així mai no farem net. “Si algú de per aquí patís la meitat del que jo he patit, sabria que no hi ha res que em faci por”. El Simon tenia fama de rebel, però només volia justícia. I posava el dit a la llaga: “A l’Àfrica hi ha molta pobresa, però jo mai havia dormit al carrer fins que no vaig ser a Catalunya”. Potser que ens ho replantegem. “Som aquí, agradi o no. Ens haurien de donar una oportunitat”. I no els la donem.