Passat festes

Si algú et diu de quedar “passat festes” saps del cert que no et cal reservar cap dia a l’agenda de l’any que està per estrenar. És una d’aquelles estranyes fórmules de cortesia que emissor i receptor saben que es pot traduir com “en una altra època m’hauria alegrat molt de veure’t, però ara no sé ben bé què dir”, i això no significa que ja no apreciem aquella persona. Encara hem de sobreviure a l’estiu per començar a emprar aquest comodí social, però a Lleida, literalment, no podem quedar amb ningú fins passat festes. Festes d’aniversari, en concret. Festes que acaben malament. Era fantàstica la de la Raffaella Carrà, però les que celebren amb la inconsciència com a convidada sorpresa que surt del pastís deixen ressaca. Aquestes vint persones que van pensar que el bé i el mal els quedaven un pam per sota ens han condemnat a tots a seguir a la fase 1 una setmana més. Segurament hi han intervingut d’altres factors, però aquest brot era del tot evitable. És la gran metàfora de com de necessària és la solidaritat per parar aquest virus. Algú em va dir que no n’hi havia per tant, que tampoc no ha mort ningú. “Segur?”, vaig respondre. Ells potser són joves i forts i el passaran

a

simptomàtics

, però hauran soltat llast entre el seu cercle. I tant de bo mai no els hagi de pesar a la consciència haver fet emmalaltir una persona vulnerable. Dimecres es decretaven deu dies de dol oficial per les víctimes del coronavirus. Malgrat la deshumanització de l’esperpèntic ball de xifres de morts de conselleria i ministeri, són molta gent, massa. Tots en tenim casos a prop. I són tristos. El Live Together, Die Alone de la sèrie Lost portat a l’extrem. Viure junts, morir sols, molt sols. La impotència de no poder-se acomiadar. No se n’ha parlat prou del dolor d’enterrar algú proper des de la distància. Pura contradicció semàntica. Un dia o altre farem net de la Covid-19, però les seqüeles no les arrossegaran només els supervivents. Tindrem moltes cicatrius a l’ànima. Potser passaran anys fins que ens tornem a tocar sense por. A abraçar-nos. A sentir-nos humans. La desconfiança ens ha tornat mesquins i mirem tothom amb recel. Assenyalem amb el dit. Aquella brossa a l’ull del veí que ens fa més nosa que la nostra pròpia biga.