Uns ulls a dins de l'aigua

És una mica com la cançó d’Amaral: sense els lectors no sóc res. Sense les històries que em regalen. Aquesta va passar al meu poble poc abans que jo nasqués, quan la infància no es regia per més normes que arribar a casa abans de l’hora dels àpats i no replicar als adults. Era un dia d’hivern, però l’única activitat extraescolar que es concebia era jugar. La canalla se sentia atreta pel perill com un imant, potser per això semblava una bona idea jugar a fet i amagar vora una séquia. Li tocava parar a Miguel Ángel Estallo, que acabava de fer set anys. Li va semblar veure els seus amics més enllà d’un pontet i va saltar aquell canal sense pensar-s’ho. Les canyes li van barrar el pas inesperadament i va caure. L’aigua el cobria. Ni estirant els braços arribava a la superfície. Va intentar agafar-se a la paret de pedra per sortir, però relliscava i no sabia nadar. La impotència de no poder fer res. Aleshores, el temps es va deturar. Aquella pau de quan ja t’has rendit, de quan ja ho dónes tot per perdut. El món seguia rodant, però ho feia a càmera lenta. Aquell xiquet sentenciat es va fixar en les brossetes que arrossegava el canal i que passaven com peixos pel seu davant. Era una imatge gairebé poètica en aquell mar tèrbol. De sobte, una silueta fora de l’aigua i uns braços que s’endinsen fins a trobar els cabells. Una estrebada decidida i el petit va poder aferrar-se a aquella mà amiga. Jordi Guiu només tenia uns mesos més que ell, però era alt i fort, prou per salvar-lo. Xops i espantats, però respirant oxigen, els dos xiquets es van mirar i es van posar a plorar com les criatures que eren. Quan el petit Miguel Ángel es va refer del fred i l’ensurt va anar a casa del Jordi a donar les gràcies formalment. El seu salvador feia dies que no anava a escola perquè estava malalt. “No sé què em passa: quan intento dormir, veig uns ulls dins de l’aigua”, li va confessar. Tots dos ho van superar, però el petit heroi que mai va rebre cap honor per la seva gesta va morir molt jove, massa. Miguel Ángel no va poder evitar una esgarrifança en saber-ho. “Era jo qui no havia de ser en aquest món”, va pensar. Aquell nen que va veure uns ulls a dins de l’aigua va inspirar un relat del llibre de Teresa Ibars Atles de l’oblit i ara viurà per sempre.