Un poble, tres esglésies

Un dia de juliol del 1970 es va fer “un descobriment arqueològic d’alt interès” a Taüll. Així se’l descriu en l’única referència publicada a la premsa de l’època. Tenia raó Juan Bassegoda Nonell, l’autor de la crònica, però ningú li va fer massa cas. Aquell dia d’ara fa mig segle s’estava buidant el terraplè de l’antic estudi. Eren mals temps per a les escoles de muntanya. Entre finals dels seixanta i mitjans dels setanta se’n van tancar moltes. Els pobles es buidaven, de fet. Alguns, no sobreviurien. Ni els castells resistien els estralls del pas del temps. Erill Castell, Viu de Llevata... Fortaleses que s’esmicolaven turó avall amb altiva tossuderia. I en una porteria trista de Barcelona alguna Conxa se sentia com una d’aquestes pedres amuntegades en una tartera que si algú o alguna cosa arribava a moure-la, cauria amb les altres pedres rodolant cap avall. Maria Barbal va convertir en literatura l’agonia del Pirineu. A Taüll també s’havia buidat l’escola, però el poble aguantava ferm. Aquelles obres també movien pedres. Tones i tones que qui sap quan s’havien esllavissat muntanya avall. De sobte, alguna cosa que no era runa, ni de bon tros. Dos absis romànics tornaven a veure la llum del sol. Eren ancorats a terra, resistint-se a desaparèixer. Les restes d’un naufragi geològic. Sant Martí, la tercera església de Taüll, retornava d’entre els morts, com la Carlota Valdés de Vértigo, d’Alfred Hitchcock. Era un miracle. O gairebé. De sobte cobrava sentit que en aquell racó de Taüll entre Sant Climent i Santa Maria, vora l’antic molí, hi hagués la font de Sant Martí, el riu de Sant Martí... La toponímia fent senyals de fum des del segle XII, indicant amb una fletxa de llums de neó el punt exacte on va ser enterrat el temple. Però ni Indiana Jones hauria pogut salvar aquell tros d’història en ple desarrollismo franquista. Encara rai com es va conservar la troballa tenint en compte que ni se’n va fer notícia més enllà de la crònica de Bassegoda a La Vanguardia, repicada dies més tard pel Diario de Lérida. I així va ser com el que queda de Sant Martí va passar a formar part d’una propietat privada. De fet, els absis només són visibles des del pati d’una casa molt particular, com el de la cançó infantil de rotllana.