L'illa dels tossals

Reconfinats. Els ànims excaven un túnel al soterrani de tan avall com volen anar, però m’esforço a veure l’ampolla mig plena. M’hi esforço tant que penso que una de les poques coses bones que ha tingut la pandèmia és que molta gent ha descobert que el pla de Lleida no és tan pla com diuen. Hi ha una subcomarca clara i diàfana encerclada per un horitzó de serres blaves i presidida per l’omnipresent silueta de Montmaneu, el Baix Segre. El Segrià no vam saber que existia fins als vuitanta, quan ens van fer aprendre les comarques a l’escola. Tots els pares d’aquest racó de món han hagut de respondre alguna vegada a la pregunta: “Què hi ha a l’altre costat?” Els tossals imposen uns límits precisos a aquest món quan te’l mires amb ulls infantils. “L’Aragó”, contestaven els grans amb convenciment. Per a mi, l’Aragó sempre va ser una terra mítica i abstracta que mai no hauria relacionat amb Mequinensa, Fraga o Torrent. Una frontera invisible ens separava dels nostres veïns. Ara és real. Ara no ens podem moure de la ruta del cotxe de línia que fa el trajecte Lleida-la Granja d’Escarp. L’únic poble del Baix Segre que ha escapat a la maledicció és Massalcoreig. Una altra descoberta. Massalcoreig no sembla que tingui res de diferent dels pobles que l’envolten. Potser l’exotisme de ser l’únic municipi català regat pel Cinca. Però Massalcoreig té personalitat pròpia. De sempre. A la meua adolescència els referents estètics eren als videoclips de The Cure i a la festa major de Sant Bartomeu. Sí, costa de creure, però ni al Londres del no future es veien looks com aquells. Gòtic nivell déu. Deessa, per ser exactes. Per alguna estranya raó elles eren incondicionalment sinistres i ells professaven la religió rockabilly, amb tupés que desafiaven la llei de la gravetat. Encara que s’ajuntessin eren pocs, i se’n fotien amb gràcia. Que la Generalitat posava en marxa la campanya del Som 6 milions? El poble en pes es feia imprimir samarretes que recreaven el mític logo amb el lema: “Som 7 cents.” Ara no hi arriben. La crisi del món rural es va avançar a la de la Covid-19. Els bons temps en què es rodaven spaguetti western fa molt que van acabar, però la vida és una pel·lícula en sessió contínua. I seguim.