Les noies del Ducados

Tenia el modernisme subtil de la Casa Baró, la popular Vinícola, davant per davant. Però als setanta no s’estilava això de fer dialogar els edificis, s’era més partidari de parlar a crits. Tot era llampant i acolorit. Dotze plantes, 669 metres quadrats, 30 milions de pessetes de pressupost... Psicodèlia a l’engròs. Titular de fa 50 anys: “Brillante inauguración de la Casa Sindical”. Fins i tot va vindre un ministre franquista a tallar la cinta, Enrique García-Ramal y Cellalbo. Ara el Ducados, com se l’ha conegut sempre pel color de la façana, és buit. Unes tanques al carrer ens recorden que ni tan sols ens hi podem apropar, perquè hi ha risc de despreniments. La fi d’una època, definitivament. Quan era petita, aquest colós se’m figurava un tros de futur alçat al mig de la ciutat. Algunes noies del poble hi treballaven de secretàries, però totes van deixar la feina quan es van casar. Era el que s’esperava d’elles. Dels 53.905 treballadors que tenia la demarcació aleshores, només 6.404 eren dones. Aquell mateix any es va prohibir una manifestació a Nova York que es va fer igualment. S’esperaven deu mil persones, i n’hi van anar cinquanta mil. Es commemorava el 50è aniversari del vot femení i el balanç no podia ser més decebedor. Es demanava la igualtat, llibertat per avortar, guarderies gratuïtes... “Naturalmente se espera que muchas señoras no respondan a la convocatoria, pero la policía teme que se produzcan altercados”. Aquesta era la prèvia que publicava Diario de Lérida l’agost de 1970. Si no fos per la pota d’elefant, costaria de creure que parlem de la mateixa dècada. L’endemà, Magda Ballester, aleshores una jove redactora del diari, hi diu la seua: “¿Nuevos derechos para la mujer?”, es pregunta. “¿Nuevos? ¿Para?”, remarca. I cita el BOE del 24 d’agost de 1970: “La mujer tiene derecho a prestar servicios laborales en plena situación de igualdad jurídica con el hombre y percibir por ello idéntica remuneración.” Les noies del Ducados segur que van mecanografiar textos semblants, però elles només van poder aspirar a ser secretàries mentre no tinguessin marit. Moltes deuen sentir alguna cosa semblant a la nostàlgia quan hi passen per davant i una antiga remor d’olivettis les retorna a la vida.