Agost a la ciutat fantasma

Carrers deserts, persianes abaixades. L’agost urbà té un punt de desolació que convida a la melancolia. És temps de vacances, de cançons de tornada enganxosa, d’excessos cromàtics, però lluny dels nuclis turístics el sol ja no enganya ningú. Encara es mostra altiu i inclement, imposant la llei de l’estiu, però se sap vençut. I, cada dia més d’hora, es pondrà amb dramatisme, encenent l’horitzó de rojos impossibles, com si el cel també es volgués guarnir amb aquests llumets de led que s’han posat tan de moda per decorar terrasses, jardins i habitacions juvenils. L’agost té aquell punt de tristor que emana La temptació viu a dalt, de Billy Wilder. Marilyn Monroe exercint de poma al paradís, perquè les ciutats fantasma poden ser un paradís. Quedar-s’hi és una altra manera de fer vacances. De tenir espai. I temps. El privilegi d’obrir una novel·la de 600 pàgines i fer cap a Malpui, la Pessonada de Pep Coll. L’any de la pandèmia surt L’any que va caure la roca (Proa). No arribarà a les llibreries fins al 2 de setembre, però no em sé estar de convidar-vos a la discoteca Yellow de Tremp. Saturday Night Fever versió pallaresa. De fet, la novel·la arrenca abans i tot que Tony Manero regnés a la pista de ball. L’11 de gener de 1975 els set magnífics de Malpui se’n van de festa, que es diria ara. Primer s’han de rentar bé per treure’s “la pols dels camins, les brosses i cospins enganxats als cabells, la pudor de fem que arrossegàvem tota la setmana”. No és agost al llibre. De fet, aviat començarà a nevar. Però la música disco també deixa un regust de tristor. De nostàlgia preventiva. Eren molt joves, però se sentien “els més desgraciats del món” perquè “la condició d’hereu ens havia condemnat de per vida a quedar-nos a casa amb els pares i padrins, mentre que els nostres germans havien tingut el privilegi d’anar-se’n a la ciutat, a treballar en una feina neta, a continuar els estudis, o a fer el que els vingués de gust”. Ells no eren lliures. Els vells els empenyien a la Yellow amb l’esperança de casar-los, potser perquè no sabien que cap dona no es volia aparellar “amb un pagès del poble més rònec i miserable del Pallars”. Els nois tampoc no la volien, aquesta vida. I, de sobte, una roca va esclafar el destí que tenien escrit. Literalment.